La gramàtica és la ciència del llenguatge o estudi del sistema d'una llengua determinada.
A més, el terme gramàtica ha estat usat també tradicionalment en un sentit ampli que comprenia tots els aspectes de la lingüística moderna: fonologia, morfologia, sintaxi, lexicologia, recollint l'etimologia original ('art de les lletres' del grec). Aquest sentit ampli, amb un nou contingut, és també el propi d'aquest terme en moltes escoles i en molts corrents lingüístics actuals. Més recentment, el terme gramàtica ha pres una interpretació més estricta, com una part de la lingüística que es limita a aquells aspectes que en la gramàtica clàssica s'anomenaven flexió (o morfologia) i sintaxi. En aquest cas, sol ésser anomenada també morfosintaxi, en oposició a les altres, la fonologia i la lexicologia. Algunes tendències de la lingüística moderna representen un retorn als temes de la gramàtica tradicional des de nous punts de vista.
Per tant, la gramàtica també és la part de la lingüística que estudia els mecanismes de generació de mots i frases a partir dels elements fonètics, fonològics, morfològics, sintàctics, lèxics i semàntics en una determinada llengua. Per a l'estudi gramatical, per tant, es divideix la tira fònica en segments de diferent magnitud: de menor a major són els que segueixen: so, monema, mot o paraula, sintagma, proposició, frase o oració i paràgraf.
Usualment la gramàtica s'expressa en forma de regles. Així, hi ha una gramàtica descriptiva, que explica què passa a la llengua, dona un panorama de l'ús i per altra banda hi ha una gramàtica prescriptiva, que resumeix què és correcte i què no a una llengua. Normalment, les gramàtiques prescriptives van a càrrec d'alguna institució de prestigi (acadèmia), com són l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en el cas del català o valencià.
El mot gramàtica prové del llatí grammatica, que al seu torn deriva del grec γραμματικὴ τέχνη (grammatikí tekhni), que significa 'art de les lletres', de γράμμα (gramma) quasi-γράφμα (graphma), 'lletra', al seu torn derivat de γράφειν (grafin), 'escriure' o 'dibuixar'.
La teoria gramatical ha evolucionat a través de l'ús i la divisió de les poblacions humanes. Les regles sobre l'ús del llenguatge van aparèixer amb l'adveniment de l'escriptura.
Les primeres gramàtiques sistemàtiques sorgiren a l'Edat del ferro en el subcontinent indi, amb Iaska (segle vi aC), Pāṇini (segle iv aC) i els seus comentaristes Pingala (c. 200 aC), Katyayana i Patanjali (segle ii aC). La gramàtica més antiga que es coneix és l'Astadhiaia, un estudi sobre el sànscrit, escrit per Pànini també inventor dels panes, cap a l'any 480 aC.
A Occident, la gramàtica va sorgir com una disciplina a l'hel·lenisme al segle iii aC en endavant, amb autors com Rià i Aristarc de Samotràcia. Es considera que la "Tékhne Grammatiké" (Τέχνη Γραμματική), atribuïda a Dionís Trax (c. 100 aC), és la primera gramàtica, en termes moderns, escrita sobre una llengua europea. La gramàtica llatina es va desenvolupar seguint models grecs al segle i aC, mercès a l'obra d'autors com Orbili Pupil, Palemnó, Marc Valeri Probe, Verri Flac i Aemilius Asper. D'altra banda, l'Ars Grammatica d'Eli Donat (segle iv) va ser dominant en els estudis gramaticals durant l'edat mitjana.
Tolkāppiyam és la primera gramàtica del tàmil, però la seva datació és encara objecte de controvèrsia. Les dates oscil·len entre el 8000 aC i el segle x.
Al segle vii va sorgir una gramàtica de l'irlandès, l'Auraicept na n-Éces.
La gramàtica àrab sorgí al segle vii amb Abu-l-Àswad ad-Dualí, que al seu torn rebé els ensenyaments d'Alí ibn Abi-Tàlib, quart califa històric de l'Islam i primer imam per als musulmans xiïtes.
Els primers tractats de gramàtica hebrea van aparèixer a l'alta edat mitjana, en el context del Mixnà (exegesi de la Bíblia hebrea). La tradició caraíte es va originar al Bagdad abbàssida. El Diqduq (segle X) és un dels primers comentaris gramaticals en la Bíblia hebrea. Ibn Barun al segle xii compara la llengua hebrea amb l'àrab en la tradició gramatical islàmica.
Com a part del Trivium a les set arts liberals, la gramàtica s'ensenya com una disciplina central en tota l'edat mitjana, arran de la influència dels autors de l'Antiguitat tardana, com Priscià de Cesarea. El tractament de les llengües vernacles va començar gradualment durant l'alta edat mitjana, amb obres aïllades, com el Primer tractat gramatical (Fyrsta Málfræðiritgerðin), però va esdevenir influent només en els períodes del Renaixement i del Barroc. En 1486, Antonio de Nebrija va publicar Introducciones latinas: contrapuesto el romance al latin, i la primera gramàtica castellana, Gramática de la lengua castellana, en 1492. Al segle xvi, durant el Renaixement italià, el Questione della lingua va ser el debat sobre l'estat i la forma ideal de l'italià, iniciat per l'obra de Dante De vulgari eloquentia (Pietro Bembo,Prose della volgar lingua Venècia 1525). La primera gramàtica de l'eslovè va ser escrita en 1584 per Adam Bohorič.
Les gramàtiques de llengües no europees van començar a ser recopilades amb fins d'evangelització i traduccions de la Bíblia a partir del segle xvi, com per exemple Grammatica o Arte de la Lengua General de los Indios de los Reynos del Perú (1560), i una gramàtica quítxua per Domingo de Santo Tomás.
En 1643 va aparèixer la Grammatica sclavonica d'Ivan Ujevitx i, en 1762 es va publicar també la Short Introduction to English Grammar de Robert Lowth. La Grammatisch-Kritisches Wörterbuch der hochdeutschen Mundart, una gramàtica de l'alt alemany en cinc volums, escrita per Johann Christoph Adelung, va aparèixer el 1774.
Des de l'última part del segle xviii, la gramàtica va arribar a ser entesa com un subcamp de la disciplina emergent de la lingüística moderna. La gramàtica sèrbia de Vuk Stefanović Karadžić va arribar el 1814, mentre que la Deutsche Grammatik dels Germans Grimm, va ser publicada per primera vegada en 1818. La Gramàtica Comparada de Franz Bopp, és el punt de partida de la moderna lingüística comparativa, que va sortir en 1833.
Les llengües artificials són molt comunes en l'actualitat. Moltes van ser dissenyades per ajudar en la comunicació humana, com l'esperanto, o el lojban. També s'han creat llenguatges com a part d'un món de ficció, com el klingon i el quenya, i cadascun d'ells té la seva pròpia gramàtica.
Durant l'edat mitjana i gairebé fins al segle xix, la gramàtica es referia a l'ensenyament del llatí. Hom troba uns primers rudiments de la seva aplicació al català al tractat de poètica trobadoresca de Francesc d'Olesa (segle xvi), i en obres com la Gramàtica catalana breu i clara de 1676 de Llorenç Cendrós adreçada a l'ensenyament del llatí. La gramàtica catalana pròpiament dita pren cos a mitjan segle xviii, amb les primeres gramàtiques com les de Josep Ullastre i Llopis de 1743, Joan Petit i Josep Llop, que romangueren inèdites.
Al començament del segle xix foren publicats els breus Principis de la lectura menorquina (1802), d'Antoni Febrer, la famosa Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815), de Josep Pau Ballot, i la Gramática de la lengua mallorquina (1835), de Joan Josep Amengual. Més interessant que aquestes i que d'altres gramàtiques —publicades o inèdites—, localistes i conservadores, és la de Tomàs Forteza, que no sortí fins al 1915, al pròleg de la qual Antoni M.Alcover feu un inventari de tots els seus precedents: Pere Puiggarí al Rosselló (1852), Josep Puig (1883) i Josep Nebot (1894) al País Valencià, Magí Pers (1847), Pau Estorch (1857), Antoni de Bofarull (1864, etc.) i d'altres al Principat.
El segle xx és marcat, tant des del punt de vista científic com des del punt de vista normatiu, per la gran obra de Pompeu Fabra, que arraconà altres gramàtics, com Jaume Nonell i Marià Grandia. A partir del 1913 —data de l'aparició de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans— es multiplicaren els tractats de gramàtica normativa, unificats segons les orientacions de Fabra.
Entre els principals tipus de gramàtica o enfocaments en l'estudi de la gramàtica es troben:
La gramàtica formal és una codificació de l'ús que es desenvolupa prenent com a base l'observació. A mesura que les regles es van establir i desenvolupar, va poder aparèixer el concepte prescriptiu, que sovint va obrir una escletxa entre l'ús contemporani i allò que s'accepta com a correcte. Els lingüistes consideren normalment que la gramàtica prescriptiva no té cap justificació més enllà del gust estètic dels seus autors. De totes maneres, les prescripcions permeten a la sociolingüística explicar les raons per les quals un determinat grup social utilitza construccions diferencials.
L'estudi formal de la gramàtica és una part important de l'educació, des de nens fins a l'aprenentatge avançat, tot i que les regles que s'ensenyen a les escoles no constitueixen una gramàtica en el sentit en què els lingüistes utilitzen el terme, ja que són prescriptives, més que descriptives.
La classificació en categories gramaticals es basa en la forma i en el significat gramaticals de les paraules. Si s'empra en sentit estricte, afecta també a certes modalitats d'alguns tipus de paraules, com el gènere i el nombre dels noms, entre d'altres.
Les principals categories són:
En lingüística, el cas gramatical és un estat de flexió de la paraula; determinats mots (com noms, adjectius, o pronoms) adopten diferents formes segons la funció que fan a la frase, generalment amb l'addicció d'un sufix. Les llengües que utilitzen el sistema de casos són anomenades llengües flexives. Moltes llengües indoeuropees són o havien estat llengües flexives. L'exemple més conegut és el llatí. Pràcticament la totalitat de les llengües eslaves mantenen el sistema de casos, així com el basc, el grec i el turc, entre d'altres. Tant les llengües romàniques com les llengües germàniques presenten una pèrdua evolutiva dels casos gramaticals, el català, per exemple, només presenta una flexió de cas residual en els pronoms personals (jo, em, mi, …), l'anglès també ha perdut el sistema de casos, i avui dia només conserva l'anomenat genitiu saxó, que alguns lingüistes moderns han deixat de reconèixer com a cas gramatical.
Els substantius se solen agrupar segons la declinació a la qual pertanyen, en el cas del llatí, per exemple, existeixen cinc declinacions que se subdivideixen en sis casos per declinació.
No tots els casos es presenten de la mateixa manera a totes les llengües flexives. Sol variar la quantitat de casos que s'empren com els sis ja esmentats del llatí, els divuit de l'hongarès passant pels quinze del finès els sis del rus, els cinc del grec antic o els quatre del modern, els quatre de l'alemany i els tres de l'àrab, per exemple. També varia el tipus de casos que es fan servir, tot i que els més habituals són el nominatiu, el genitiu i l'acusatiu. Tanmateix, es pot establir la següent classificació:
A Wiki Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gramàtica |
This article uses material from the Wikipedia Català article Gramàtica, which is released under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 license ("CC BY-SA 3.0"); additional terms may apply (view authors). El contingut està disponible sota la llicència CC BY-SA 4.0 si no s'indica el contrari. Images, videos and audio are available under their respective licenses.
®Wikipedia is a registered trademark of the Wiki Foundation, Inc. Wiki Català (DUHOCTRUNGQUOC.VN) is an independent company and has no affiliation with Wiki Foundation.