Constel·lació: Conjunt d'estels fixos o estrelles sense relació entre ells que formen un dibuix imaginari

La Unió Astronòmica Internacional divideix el firmament en 88 constel·lacions, la majoria basades en les antigues constel·lacions gregues.

A part dels noms propis tradicionals (d'origen grec, llatí o àrab, normalment), els estels de les constel·lacions reben un nom format per una lletra grega en minúscula, començant per α, i seguint amb l'alfabet grec per ordre decreixent de la seva magnitud aparent, seguida de l'abreviatura o, indistintament, del genitiu llatí del nom de la constel·lació; si s'acaben les lletres gregues, se segueix amb les llatines; aquesta és l'anomenada nomenclatura de Bayer. Els estels de menor magnitud reben un nom format per un nombre seguit de l'abreviatura o del genitiu corresponents; aquesta és la nomenclatura de Flamsteed. També poden rebre altres noms a partir dels diversos catàlegs que s'han anat compilant, de manera que una mateixa estrella pot rebre moltes denominacions.

Els estels dobles o els estels variables segueixen altres nomenclatures, d'acord amb els catàlegs respectius. A més, dins les constel·lacions hi ha altres objectes que no són estels (nebuloses planetàries, galàxies, etc.) i que han estat classificats i anomenats seguint diversos catàlegs (Messier, NGC, IC, etc.). El primer que va fer-ne una classificació va ser Charles Messier; així, M31 designa la Galàxia d'Andròmeda.

La paraula constel·lació prové del terme llatí constellatio, -ōnis, que es pot traduir com "conjunt d'estrelles"; la primera font coneguda data de 1803. La paraula grec antic per a constel·lació és ἄστρον (astron). Històricament, aquests termes es referien a qualsevol patró reconeixible d'estrelles l'aspecte dels quals s'associava amb personatges o criatures mitològiques, animals o objectes lligats a la terra. Avui, hi ha 88 constel·lacions designades per la IAU.

Una constel·lació o estrella que mai es posa per sota de l'horitzó quan es veu des d'una latitud particular a la Terra s'anomena circumpolar. Des del Pol Nord o Pol Sud, totes les constel·lacions al sud o al nord de l'equador celeste són circupolars. Depenent de la definició, les constel·lacions equatorials poden incloure aquelles que es troben entre les declinacions 45° nord i 45° sud, o aquelles que passen pel rang de declinació de l'eclíptica o zodíac que oscil·la entre 23½° al nord, l'equador celeste i 23½° al sud.

Les estrelles de les constel·lacions poden aparèixer una a prop de l'altra al cel, però normalment es troben a diverses distàncies de la Terra. Com que cada estrella té el seu propi moviment independent, totes les constel·lacions canviaran lentament amb el temps. Després de desenes o centenars de milers d'anys, els contorns familiars es tornaran irrecognoscibles. Els astrònoms poden predir els contorns de les constel·lacions passats o futurs mesurant el moviments propis comuns o cpm per astrometria precisa i les seves velocitats radials per espectroscòpia astronòmica.

Les constel·lacions tenen un nom oficial, segons la Unió Astronòmica Internacional, en llatí:

Andromeda, Antlia, Apus, Aquila, Aquarius, Ara, Aries, Auriga, Bootes, Caelum, Camelopardalis, Cancer, Canes Venatici, Canis Major, Canis Minor, Capricornus, Carina, Cassiopeia, Centaurus, Cepheus, Cetus, Chamaeleon, Circinus, Columba, Coma Berenices, Corona Australis, Corona Borealis, Corvus, Crater, Crux, Cygnus, Delphinus, Dorado, Draco, Equuleus, Eridanus, Fornax, Gemini, Grus, Hercules, Horologium, Hydra, Hydrus, Indus, Lacerta, Leo, Leo Minor, Lepus, Libra, Lupus, Lynx, Lyra, Mensa, Microscopium, Monoceros, Musca, Norma, Octans, Ophiuchus, Orió, Pavo, Pegasus, Perseus, Phoenix, Pictor, Piscis, Piscis Australis, Puppis, Pyxis, Reticulum, Sagita, Sagittarius, Scorpius, Sculptor, Scutum, Serpens caput, Serpens cauda, Sextans, Taurus, Telescopium, Triangulum, Triangulum australis, Tucana, Ursa major, Ursa minor, Vela, Virgo, Volans i Vulpecula.