Afinitat Electrònica

Aquesta propietat només es pot mesurar en un àtom en estat gasós.

X + e⁻ → X⁻

L'afinitat electrònica, E_ea, es defineix com a positiva quan l'ió resultant és de més baixa energia, és a dir que és un procés exotèrmic que allibera energia:

E_ea = E_initial − E_final

Alternativament, l'afinitat electrònica sovint es descriu com la quantitat d'energia requerida per separar un electró d'un ió negatiu de càrrega unitària, per exemple, l'intercanvi d'energia en el procés:

X⁻ → X + e⁻

Una molècula o àtom que té una afinitat electrònica positiva sovint s'anomena acceptor d'electrons i pot comportar reaccions de transferència de càrrega.

Malgrat que E_ea varien molt al llarg de la taula periòdica, sorgeixen alguns patrons en els elements. Els no-metalls tenen E_ea més positiva que els metalls. Els àtoms els anions dels quals són més estable que els àtoms neutres teen E_ea més gran. El clor atrau més fortament electrons extres; mercuri atrau més feblement un electró extra. Les afinitats electròniques dels gasos nobles no s'han mesurat de manera concloent, per tant ells poden o no poden tenir valors lleugerament negatius.

E_ea generalment s'incrementa a través del la filera en la taula periòdica. Això és a causa de l'ompliment de la capa de valència en l'àtom; un grup àtom 7A allibera més energia que un grup àtom 1A quan guanya un electró perquè obté una capa de valència i per tant és més estable.

Es pot esperar la tendència de la disminució d'E_ea anant cap avall de la taula periòdica. Però un contraexemple es troba en el grup 2A, i aquesta tendència només s'aplica al grup d'àtoms 1A. L'afinitat electrònica segueix la tendència d'electronegativitat. El fluor (F) té una afinitat electrònica més alta que l'oxigen, etcètera.

Les dades següents s'expressen en kJ/mol. Els elements marcats amb un asterisc s'espera que tinguin afinitats electròniques properes al zero en mecànica quàntica.