Gàrum: Salsa dels antics romans

Els romans van emprar el gàrum de manera semblant a com avui en dia empren les cuines asiàtiques la salsa de soia. En lloc d'abocar uns grans de sal sobre el menjar, s'ajudaven del garum per a donar un gust salat als aliments. La informació que ha arribat fins avui sobre la seva composició prové de les descripcions, una mica confuses i ambigües, d'Apici que apareixen a l'obra de De re coquinaria. Així i tot, més recentment el treball d'un grup d'investigadors de les universitats de Cadis i Sevilla ha rescatat la recepta del gàrum a partir de l'estudi de restes de la salsa conservades en tres àmfores recuperades de la ciutat de Pompeia en els anys seixanta i de l'estudi d'un manuscrit romà del segle i.

Era una salsa de peix que, barrejada amb vi, vinagre, pebre, oli o aigua, servia per a amanir altres menjars. El gàrum s'emprava fonamentalment per a condimentar o acompanyar molts menjars, encara que també es va emprar en medicina i cosmètica.

A les Illes Balears, es produïa una gran part del gàrum que es consumia a Roma; endemés, tant l'illa de Menorca com la de Mallorca es van especialitzar a exportar aquesta salsa.

En alguns indrets de la costa valenciana, com ara Xàbia, Ifac, Alacant o Santa Pola, s'han trobat dipòsits romans que hom pot relacionar amb la fabricació de gàrum o d'algun producte similar.

Al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, a la plaça del Rei, també es conserven les restes d'una factoria de gàrum de l'antiga Bàrcino.

Segons investigadors italians, la troballa del darrer lot en preparació de gàrum a Pompeia ha permès corroborar la data de l'erupció del Vesuvi proposada per Plini el Jove: 24 d'agost de l'any 79 aC.