Vicent Andrés Estellés: Periodista i escriptor valencià

Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.

Vicent Andrés Estellés

Estàtua en bronze d'Estellés assegut en un banc de la plaça d'Emilio Castelar, a Burjassot.
Biografia
Naixement	4 setembre 1924 Burjassot (Horta Nord)
Mort	27 març 1993 (68 anys) València
Sepultura	Cementeri Municipal de Burjassot 39° 30′ 32″ N, 0° 25′ 21″ O / 39.508879°N,0.422563°O / 39.508879; -0.422563
Activitat
Ocupació	periodista, escriptor, poeta
Gènere	Poesia
Obra
Obres destacables Llibre de meravelles (2019) Vicent Andrés Estellés. Primera Soledad
Premis (1993)  doctor honoris causa per la Universitat de València (1993)  Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (1992)  Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)  Premi de les Lletres Valencianes (1979)  Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig (1978)  Valencia Manor (en) (1975)  Premi Lletra d'Or (1975)  Valencià de l'Any (1975)  Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig (1973)  Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig (1966)  Premi Ausiàs March de poesia
Signatura
Lloc web	fundacioestelles.org

 

Va nàixer en 1924 en una família de forners de Burjassot, on va transcórrer la seua infància. Malgrat tindre un bon record de la seua infància a Burjassot, aquesta va estar marcada per diversos episodis tràgics, com la guerra i la mort de familiars, que tingueren una forta influència en la seua obra posterior. A l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard, va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Aquestes morts familiars de la seua infantesa serien recordades més tard en el llibre L'ofici de demà i en el poema «Coral romput».

Cap als anys 1935-1936 va començar a escriure poesia i abans d'esclatar la Guerra Civil espanyola (1936-1939) ja havia compost algunes peces teatrals. La guerra va esclatar quan ell tenia dotze anys i marcaria la seua obra amb la mort com un tema recurrent. Va haver de deixar els seus estudis durant el conflicte bèl·lic però va continuar llegint llibres, entre altres de García Lorca, Teodor Llorente i Antonio Machado. En acabar la guerra va començar a treballar de forner, com son pare, i més tard va treballar d'orfebre, mecanògraf i ordenança.

Més tard, va passar la joventut a la ciutat de València, on s'aficionà a la literatura de manera autodidacta: els autors que més l'influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb díhuit anys, va publicar el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becari; tres anys després feu el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels més reconeguts periodistes valencians del segle xx, Martí Domínguez i Barberà, en què feia tota mena de reportatges. Allí es feu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller, Isabel Lorente Riba, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casà amb Isabel Lorente Riba (1926-2006), amb la qual va tenir una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort en la seua obra i, en particular, en Coral romput, Primera soledad (1988) i La nit en eixa feta. Poc després, va tenir dos fills més, Carme i Vicent. El 1958, arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins a l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa». Despatxar-lo del diari va comportar per a ell una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que li permeté dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combinà la poesia amb la prosa.

En els últims anys, encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com els de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) i el dels Premis Octubre el 1990. Vicent Andrés Estellés morí el 27 de març del 1993, als 68 anys, a la ciutat de València, i va deixar una abundant obra inèdita.

 

Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.

Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.

Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958) i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a aqueix moment.

A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971, publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.

A partir d'aqueix moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).

Després de trenta-dos anys escrit, amb una clara separació entre l'escriptura i l'edició, s'ha publicat el seu únic llibre escrit en castellà, Primera soledad (edició de Ferran Carbó. València: Institució Alfons el Magnànim, 1988; 2.ª ed., rev., 2019), un llibre motivat per la mort de la seua primera filla, als tres mesos d'haver nascut, en el qual domina el tema de la mort i el dol.

De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).

Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). L'any 2011, es va publicar la compilació Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, una recopilació dels poemes de temàtica religiosa d'Estellés, realitzada per Enric Ferrer Solivares. L'any 2012 es va publicar L'inventari clement de Gandia, el llibre de poemes inèdit original que va guanyar el Premi Ausiàs March de poesia l'any 1966 i que difereix del que fou publicat en 1971, encara que mantenia el títol original.

Entre els premis que va rebre, els més importants són:

• Premi Ausiàs March de poesia (1966) per L'inventari clement
• Premi Lletra d'Or (1975) per Les pedres de l'àmfora
• Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
• Creu de Sant Jordi (1982)
• Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1984)
• Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)

 

Els Premis Octubre convoquen un concurs de poesia que du el seu nom, el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia. Així mateix, nombrosos carrers i places arreu dels territori valencià i un institut d'educació secundària de Burjassot, el seu poble natal, porten el seu nom.

Entre 2010 i 2011, es va estrenar a València i a Barcelona una obra de teatre anomenada Poseu-me les ulleres, que també es pot considerar un espectacle biogràfic sobre l'obra i vida de Vicent Andrés Estellés. La representació tenia música en directe a càrrec de Miquel Gil i dansa interpretada per Isabel Anyó, neta del poeta. L'espectacle era de la companyia de Teatre Micalet i fou dirigit per Pep Tosar.

L'any 2013 va ser declarat Any Estellés per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al llarg d'aquest any, es realitzaren diversos homenatges al poeta arreu del país i s'hi organitzaren exposicions, xerrades, recitals de poesia, entre altres activitats. Així mateix, la Universitat d'Alacant va presentar el Projecte la veu del teu poble, per apropar la figura d'Estellés a les escoles. El projecte consisteix en tasques integrades per a tots els nivells, en què per mitjà d'algunes activitats fetes a classe, els alumnes tenen l'oportunitat de conèixer l'obra del poeta.

Festa Estellés

La Festa Estellés (o Sopar Estellés) és una celebració que, des de la tardor de 2010, commemora a les terres de parla catalana (sobretot al País Valencià) el naixement del poeta Vicent Andrés Estellés. La iniciativa va partir de l'escriptor alginetí Josep Lozano que, després de veure un documental sobre el Burns supper o Burns Nicht (festa on els escocesos recorden el seu poeta més venerat, Robert Burns), va decidir promoure un sopar on els valencians pogueren homenatjar algun dels seus poetes més insignes.

Els orígens de la festa daten de 2008-2009. La primera edició és en 2010, amb tres municipis participants: Alginet, Benimodo i Manuel, tots tres de La Ribera. Aquell mateix 2010, i posteriorment, una vintena de localitats més se sumaren a la celebració. Des del 2014, se n'han celebrat edicions fora del País Valencià, en llocs com Bolívia o Brussel·les, i en 2016 se celebraren simultàniament les edicions de València, Barcelona i Palma. En 2013 es va celebrar en 59 localitats, i en 2014, la xifra augmentà fins a 66. En la sisena edició (2015), es va arribar a la xifra de 72 celebracions.

Fundació Estellés

El 2007 l'Ajuntament de Burjassot va crear la Fundació Estellés per protegir i promoure el llegat de l'artista. Per un requeriment d'hisenda, l'ajuntament va liquidar la fundació sense avisar els patrons el maig de 2022.

Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana, i és Ovidi Montllor qui més l'ha dit i cantat: seues són les adaptacions d'«El vi», «Prediccions i conformitats», «Els amants», «Una escala qualsevol», «El ball», «M'aclame a tu» i el «Coral romput» sencer.

Altres cantants, cantautors o grups que l'han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria del Mar Bonet («Les illes»), Remigi Palmero («Plens de sol de bon matí»), Dropo («La veu d'un poble»), Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Feliu Ventura, VerdCel, Miquel Gil, Andreu Valor, Joan Amèric, Obrint Pas, Pau Miquel Soler («L'amor o la guerra»), Esteve Ferre («El meu ofici és l'alegria»), Entre Soques i Rebrotins («Cançó de bressol»), Carles Barranco («Jorns de festeig»), Pau Alabajos, Bertomeu (el llibre-disc 7 d'Estellés) i Borja Penalba (per a l'espectacle Estellés: de mà en mà, amb Francesc Anyó), entre d'altres. El mestre Enrique Belenguer Estela va musicar el poema «Cançó de bressol», component una cançó coral a 4 veus soles (tiples, alts, tenors i baixos).

Amb motiu de la declaració de Vicent Andrés Estellés com a Escriptor de l'Any 2012, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va editar un CD recopilatori titulat Demà serà una cançó. Antologia de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, un projecte coordinat per Josep Vicent Frechina que recull vint temes de diversos intèrprets com Ovidi Montllor, Al Tall i Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís el Sifoner, Soul Atac, Miquel Gil, entre d'altres.

Alemany

• Katalanische Lyrik. Mainz: Hase & Koehler, 1970. Trad. Johannes Hösle i Antoni Pous.
• Gedichte: Katalanisch und deutsch. Frankfurt: Domus Editoria Europaea, 1993. Trad. Hans-Ingo Radatz.

Anglès

• Illicit Homage to Lluís Milà, Enigma, Untitled. Green House, I; Winter, 1977: 61-67. Trad. David H. Rosenthal.
• Lady of Lastnight. Paris Review, 1977. Trad. W. Stafford i Jaume Pérez Montaner.
• I’d like to write, even now, a nice poem. Grilled flowers, Vol. 2, 1, 1977. Trad. W. Stafford i Jaume Pérez Montaner.
• Modern Catalan Poetry: An Anthology. New Rivers Press, Nova York, 1979: 123-141. Trad. David H. Rosenthal.
• Poemes. International Poetry Review, Greensboro, N.C. (EUA). Vol. VIII, núm. 1, 1982. Trad. David H. Rosenthal i Tommie Davidson.
• Four postwar catalan poets. Merrick (Nova York): Cross-Cultural Communications, 1987. Trad. David H. Rosenthal.
• Poemes. International Journal of Catalan Culture. Barcelona: Quaderns Crema. Vol. III, núm.1, 1989. Trad. Nathaniel Smith.
• Nights that make the night: selected poems of Vicent Andrés Estellés. Nova York: Persea Books, 1992. Trad. David H. Rosenthal.
• After the Classics. A translation into English of the selected verse of Vicent Andrés Estellés. Amsterdam/Filadèlfia: John Benjamins Publishing Company, 2013. Trad. Dominic Keown i Tom Owen.

Asturià

• Adréi [Antologia]. Oviedo: Ámbitu, 1990. Trad. Berta Piñán.

Castellà

• Veinte poemas de Vicent Andrés Estellés. Trad. d'Eduardo Marco. Madrid: Colección Dulcinea, 1977. Edició bilingüe.
• Antología. Trad. i pròleg de Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador. Madrid: Visor, 1984.
• Cancionero del duque de Calabria. Selecció i traducció de Ramon Dachs. Barcelona: Plaza & Janés-Debolsillo, 2000.
• El primer libro de las églogas [El primer llibre de les èglogues]. Trad. d'Antonio Moreno. Paiporta: Denes, 2002. Edició bilingüe.
• Ciudad al oído [Ciutat a cau d'orella]. Trad. de Marc Granell. Paiporta: Denes, 2003. Edició bilingüe.

Flamenc

• Een morgenland, een Avondland. 14 Vlaamse & 14 Catalaanse dichters (4 poetes catalans i 14 poetes flamencs. Terra de llevant, terra de ponent). Flemish: PEN-Centre, 1978.

Francés

• Livres des merveilles [Llibre de meravelles]. Beuvry: Maison de la Poésie Nord / Pas-de-Calais, 2004. Trad. Amador Calvo i Ramon.

Hongarès

• Ész és mámor [antologia]. Budapest: Íbisz, 1997. Trad. Balázs Déri.

Italià

• Poesia catalana di protesta. Bari: Laterza, 1968. Trad. Giuseppe Tafani.
• La giogia della strada. Poesia scelte. Alessandria: Edizioni dell'Orso, 2015. Trad. de Gianpiero Pelegi.

Japonès

• Catalunya Gendaishi 15 Nin shu [antologia]. Tòquio: Shichosha, 1991. Trad. Nao Sawada.

Neerlandès

• Een catalaans bericht [antologia]. Lier: De Bladen voor de Poezie, 1968. Trad. Bob de Nijs.
• Een morgenland, een avondland [antologia]. Brussel·les: Flemish Pen Centre, 1978. Trad. Bob de Nijs.
• Catalaanse zegswijze [antologia]. Brugge (Bèlgica): Kruispunt, 1990. Trad. Bob de Nijs.
• De koele hoeken en kanten van de schaduw [antologia]. Meerbeke-Ninove (Bèlgica): Point, 1990. Trad. Bob de Nijs.

Portuguès

• Antologia de poesia catalana contemporánea. São Paulo: Monfort, 1969. Trad. Stella Leonardos.

Turc

• Cagdas katalan siir irmagi [antologia]. Istambul: Era Yayincilik, 1995. Trad. Ozan Ozhan.