Revolució

Els canvis revolucionaris, a més de radicals i d'aportar conseqüències transcendentals, han de percebre's com a ruptura sobtada de l'ordre establert. Si no és així, s'hauria de parlar millor d'una evolució, d'una transició o d'una crisi. Si el que hi falta és el caràcter transcendental, s'hauria de parlar més aviat d'una revolta.

Les revolucions són conseqüència de processos històrics i de construccions col·lectives. Perquè una revolució sigui possible cal que hi hagi una nova unió d'interessos fent front a uns altres interessos. En efecte, una revolució pròpiament dita és obra de grans masses: es produeix quan una majoria de la societat, o una minoria molt nombrosa i representativa, arriba a la convicció que l'statu quo és injust, il·legítim i insuportable, fins al punt que resulta imprescindible d'enfrontar-s'hi radicalment amb voluntat de destruir-lo per a bastir quelcom de nou, malgrat les incerteses que això obre.

En la historiografia es parla, generalment, de tres tipus de revolucions:

• Revolució política
• Revolució social
• Revolució econòmica

• Revolució neolítica (8000-7000 aC)
• Revolució científica (1543)
• Revolució Americana (1775)
• Revolució industrial (1791)
• Revolució Francesa (1789)
• Revolució d'Octubre (1917)
• Revolució dels Clavells (1974)

En l'accepció actual, el terme revolució és una aportació catalana a la terminologia política universal: s'encunyà en català en el segle xv, tot responent a una metàfora en què es compara un canvi profund i sobtat amb les revolucions dels astres. El primer ús del terme es documenta en català el 1473 en referència a la guerra civil entre la Generalitat i Joan II; posteriorment s'aplica, coetàniament, a les Germanies, per exemple. Potser és d'ací que el terme, en la nova accepció, passà a l'italià (historiografia italiana del segle XVII), i d'ací arreu.