La taigà és un bioma caracteritzat principalment per boscos de coníferes en un clima fred.
S'estén generalment per sobre dels 60º de latitud nord fins a arribar a la zona de la tundra. Pel sud, limita amb el bosc caducifoli temperat i les estepes.
La paraula taigà és un préstec de l'idioma rus i aquest de les llengües turques. Es fa servir tant per a Euràsia com per a Amèrica del Nord, que són els únics territoris per on s'estén aquest tipus de vegetació, ja que a l'hemisferi sud les terres emergides no arriben a latituds tan meridionals on es puguin desenvolupar aquests boscos. Bosc boreal de coníferes és un sinònim de taigà.
En els límits amb la tundra els sòls de la taigà són majoritàriament de la classe permagel, els tipus d'arbres que es poden adaptar al fred es limiten a unes quantes espècies de coníferes com pins, avets i alerços. Més al sud, bona part de la taigà està sustentada sobre podzols, terres àcids de color cendrós amb una superfície de matèria orgànica parcialment descomposta, molt rentats i de poca fertilitat. Els boscos són mixtos entre coníferes i espècies de fulla perenne com roures, oms i aurons.
Ocupa grans extensions dels països escandinaus, nord de Rússia (especialment a Sibèria), parts de Mongòlia i del nord de la Xina, Alaska i el Canadà en la seva major part, i l'extrem nord dels Estats Units.
Com a exemple d'una estació meteorològica representativa de la taigà, la de Kemi a Finlàndia, que es troba en les coordenades 65° 46′ Nord i 24° 34′ Est i a 18 m d'altitud. Font:
Mesos | gen | feb | mar | abr | mai | jun | jul | ago | set | oct | nov | des | any |
---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
Mitjana de les màximes | -8,9°C | -8,3°C | -3,3°C | 2,8°C | 10,6°C | 16,1°C | 19,4°C | 17,2°C | 11,7°C | 4,4°C | -1,7°C | -6,1°C | 4,5°C |
Mitjana de les mínimes | -15,0°C | -15,6°C | -12,8°C | -6,1°C | 1,7°C | 7,2°C | 10,6°C | 8,9°C | 4,4°C | -0,6°C | -6,1°C | -12,2°C | -3°C |
Pluja | 28mm | 27mm | 18mm | 23mm | 39mm | 48mm | 74mm | 66mm | 53mm | 73mm | 46mm | 34mm | 528mm |
En la major part d'aquest bioma, el sòl està perpètuament glaçat (permagel) i només se'n fon la capa superficial, poc més d'un metre, on arrela la vegetació. Els sòls són àcids i pobres en nutrients, no tenen la capa superior rica en matèria orgànica dels sòls d'altres climes. La mineralització de la fullaraca de pícea és lenta a causa de la baixa temperatura ambiental i de la seva pròpia naturalesa química. La pràctica totalitat dels nutrients dels sòl s'acumulen en l'horitzó superior o horitzó A, que només fa 20 cm i és en aquests pocs centímetres on la pícea té les seves arrels, que formen una associació vital amb les micorrizes (fongs simbiòtics). El sòl és prim. Està sotmès a un intens rentatge i amb l'activitat biològica reduïda per l'escassetat de microorganismes i activitat biològica en general. Hi és comuna l'aparició de torberes, sobretot en llocs amb poca infiltració d'aigua i abundant matèria orgànica.
Hi ha dos tipus de taigà: la d'arbredes denses amb molsa al sotabosc i la d'arbredes clares amb líquens. Són poques les espècies capaces d'adaptar-se i sobreviure a la taigà, però les que ho aconsegueixen ocupen gran part del territori i, per tant, la vegetació domina el paisatge. A la taigà, hi creixen principalment coníferes. El pi roig (Pinus sylvestris) hi és representat per una subespècie diferent de la que creix en llocs més meridionals, com Andalusia, i habita en els llocs més secs de la taigà. Diferents espècies d'avets i pícees es troben a Euràsia i Amèrica del Nord, on la flora és més rica perquè després de les glaciacions les plantes no han trobat obstacles geogràfics per expandir-se. Per la seva banda, diverses espècies d'alerços (Larix), de fulla caduca, es fan a les àrees de condicions climàtiques més extremades. Bedolls i trèmols (Populus tremula) també s'hi troben com a part de la successió natural després dels incendis o al costat dels rius. Diferents tipus de molsa recobreixen el sotabosc. Entre els petits arbusts, hi és molt corrent el nabiu Vaccinum myrtillus i altres plantes de la família de les ericàcies. Sovint es formen el que hom anomena "drunken forests", literalment 'boscs beguts', quan la capa de permagel es fon i els arbres, en perdre'n el suport, queden inclinats en diferents direccions.
Entre els grans mamífers, hi destaca l'os bru o gris. Els rens (caribú a Nord-amèrica) es refugien a la taigà durant l'hivern i mengen brots de coníferes i la seva escorça. L'ant és un gran cèrvid més meridional que els rens. El llop, la guineu i el senglar (de mida més grossa que els que viuen en latituds més meridionals) hi són sempre presents. També hi ha molts petits mamífers i unes 300 espècies d'ocells, dels quals només una trentena hi hivernen.
Són característics de la taigà siberiana, a més de l'ant (Alces alces) i l'ós bru (Ursus arctos), l'esquirol vermell (Scurius vulgaris), l'esquirol siberià (Eutamias sibiricus), la llebre àrtica (Lepus timidus), el linx (Felis lynx), la guineu vermella (Vulpes vulpes), la mostela siberiana (Mustela sibirica) i l'ermini (Mustela erminea). Els ocells comuns de la taigà són el gall d'avellaner (Getrastes bonasia), el gall fer (Tetrao urogallus i T. parvirostris), el mussol gris (Strix nebulosa), el mussol falcó (Surnia ulula) i el mussol boreal (Aegolius funereus), el picot negre (Dryocopus martius).), el gaig siberià (Perisoreus infaustus) i el trencanous (Nucifraga caryocatactes). Més al nord, on el bosc esdevé més característic de la tundra subàrtica, són comunes les espècies d'aus aquàtiques, com ara l'oca negra (Melanitta nigra) i l'oca de cara blanca (Anser fabalis).
El 60% de la població que hi habita per sobre dels 60° de latitud nord és finlandesa. Hi ha uns 10 milions d'habitants a la taigà i la densitat de població no arriba ni a un habitant per quilòmetre quadrat al nord del Canadà.
A la taigà, s'hi poden establir pocs cultius (ordi, patates, cebes, plantes farratgeres i l'agricultura es practica a petita escala. L'explotació forestal demanda actualment poca mà d'obra. Les principals espècies de caça eren el ren i el cérvol, mentre que l'esquirol, la mostela, marta i el castors ho eren per a la pell. La ramaderia de rens de taigà, amb ramats petits i la majoria amb un estil de vida semi-assentat en contrast amb els nòmades de la tundra. La mineria (or i diamants) actualment és important a la Sibèria oriental.
A Wiki Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Taigà |
This article uses material from the Wikipedia Català article Taigà, which is released under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 license ("CC BY-SA 3.0"); additional terms may apply (view authors). El contingut està disponible sota la llicència CC BY-SA 4.0 si no s'indica el contrari. Images, videos and audio are available under their respective licenses.
®Wikipedia is a registered trademark of the Wiki Foundation, Inc. Wiki Català (DUHOCTRUNGQUOC.VN) is an independent company and has no affiliation with Wiki Foundation.