Punta Seca: Tècnica de gravat

En principi, el mètode és pràcticament idèntic al gravat. La diferència està en l'ús d'eines, i que la carena elevada al llarg del solc no es raspa ni és llima com en el gravat.

Amb aquest mot definim tant l'instrument com la tècnica de gravat.

• Instrument que sembla un llapis, amb una punta d'un acer dur o d'una pedra com el diamant.
• La punta seca és una modalitat de gravat al buit; la tinta es diposita a les parts gravades. La matriu és de metall; això significa que és un gravat calcogràfic. Com calcografia, es treballa de manera directa per acció manual.

Aquesta tècnica és molt similar a la del gravat al burí. L'artista dibuixa la imatge sobre una planxa de zinc o de coure, sense tractar. A mesura que es va fent la incisió es va produint un solc, aixecant a banda i banda una espècie de suaus crestes de metall anomenades rebaves o barbes. Aquestes rebaves retenen certa quantitat de tinta i donen al traç de la punta seca un aspecte ric i vellutat. Les rebaves són delicades i es desgasten amb la contínua pressió del tòrcul per què no s'acostuma a fer un tiratge superior a 20 o 30 estampes. Per augmentar les possibilitats del tiratge es pot encerar la matriu. Com qualsevol gravat calcogràfic, l'estampació de la punta seca es fa entintant la planxa, netejant-la, col·locant un paper humit damunt d'ella i introduint-la en el tòrcul.

• Dürer, el primer artista que sabem que utilitza aquesta tècnica.
• Rembrandt

•  
  Rembrandt, The Hundred Guilder, 1647-1649, punta seca i burí, 27.8 x 38.8 cm.
•  
  Ernst Opple, Ballarina, punta seca, 20.7 x 15.6 cm.
•  
  Wilhelm Lehmbruck, Jünglings-Halbakt, punta seca, 15.8 x 12 cm,1911