Ortiga: Gènere de plantes

Tota la planta és de color intensament verd i semicaducifòlia durant l'hivern. A Catalunya, les ortigues més comunes són Urtica dioica, la més gran, i Urtica urens, més xica. Es fan en terrenys molt nitrogenats, com per exemple l'entrada dels corrals; suporten molt el fred i són molt difícils d'eliminar amb herbicides o llaurant, ja que tenen estolons.

Ortiga

Urtica
Ortiga gran
Dades
Font de	sopa d'ortigues
Planta
Tipus de fruit	núcula
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Rosales
Família	Urticaceae
Gènere	Urtica L., 1753
Tipus taxonòmic	Urtica dioica

Sempre creixen formant colònies, a vegades molt denses i extenses, la qual cosa explica perquè l'ortiga és una planta vivaç, amb un rizoma molt ramificat, que li permet reproduir-se fàcilment sota terra generant nous brots i colonitzar així un terreny ràpidament.

Les anomenades ortigues mortes pertanyen a la família de les labiades dins dels gèneres Lamium i Stachys, i malgrat que el seu aspecte s'assembla força a les veritables ortigues, no tenen pèls urticants.

Vegeu-ne els noms a l'atles lingüístic ALDC http://aldc.espais.iec.cat/files/2017/02/614-1_Lortiga-text.pdf.

El gènere comprèn prop de 35 espècies de les regions de clima temperat de tot el món. En general, són herbes perennes però algunes són anuals i unes poques arbusts. Totes estan caracteritzades per tenir pèls que, en trencar-se, alliberen una substància irritant per a la pell.

Espècies d'ortiga presents a Catalunya, Illes Balears i País Valencià

• Urtica dioica: ortiga gran, ortiga grossa o ortiga barragana: planta urticàcia de l'espècie Urtica dioicaherba perenne dioica, de fulles ovatolanceolades, serrades. De 0,5 a 1,5 metres d'alçada. Floreix d'abril a setembre i viu en llocs sempre humits entre el nivell del mar i els 2.500 metres.
• Urtica urens: ortiga petita, ortiga menor o estrígol: herba anual de 0,1 a 1,2 metres; viu entre el nivell del mar i els 800 metres.
• Urtica atrovirens: herba perenne monoica; només es troba a Mallorca a la serra de Tramuntana.
• Urtica pilulifera: ortiga de pilotes, ortiga menuda (Val.), ortiga balera (Val.), ortiga de bolletes (Mall.) o ortiga maleita (Men.): anual o biennal monoica; viu entre el nivell del mar i els 1.000 metres.
• Urtica membranacea: de fulles ovades, viu només al litoral.

•  
  Urtica dioica
•  
  Urtica urens
•  
  Urtica urens
•  
  Urtica atrovirens
•  
  Urtica pilulifera
•  
  Urtica pilulifera

Altres espècies d'ortiga en el món

• Urtica angustifolia. Xina, Japó, Corea.
• Urtica cannabina. Sibèria fins a l'Iran.
• Urtica dubia. Canadà.
• Urtica ferox. Arbre ortiga, Nova Zelanda.
• Urtica hyperborea. Himàlaia.
• Urtica incisa: arbust. Austràlia.
• Urtica laetivirens. Japó.
• Urtica parviflora. Himàlaia.
• Urtica platyphylla. Xina, Japó.
• Urtica thunbergiana. Japó.

•  
  Urtica cannabina. Riu Orkhon (Mongòlia)
•  
  Urtica ferox. Regió de Tasman (Nova Zelanda)
•  
  Urtica incisa. Austràlia
•  
  Urtica parviflora. Índia
•  
  Urtica platyphylla. Japó
•  
  Urtica thunbergiana. Japó

Les ortigues han tingut ús com a fibra tèxtil i com a aliment, ja que una vegada cuites perden el poder lacerant i tenen un gust agradable. També se'n coneixen usos agrícoles (com a adob), veterinaris (especialment pels ocells) i medicinals. De fet, l'ortiga apareix esmentada com a planta medicinal en els tractats més antics que es coneixen. Es mengen com a verdura, en sopa, en truita, etc. Es prefereixen els brots tendres i s'han de collir amb guants o paper de diari.

Popularment, les fregues amb plantes d'ortigues es consideren un remei contra l'artrosi o els dolors musculars com la torticoli.

Les fulles d'ortiga tenen propietats depuratives, diürètiques, antiinflamatòries, antioxidants, antireumàtiques, circulatòries i nutritives. En ús extern, s'utilitzen com a remei antiàlgic (per al dolor). L'arrel de l'ortiga també és diürètica i antiinflamatòria, especialment de la pròstata. Està indicada per al tractament d'infeccions urinàries i per als símptomes de la hiperplàsia benigna de pròstata.

L'ortiga té un efecte plaguicida i poder mineralitzant i activador de vida que permet enriquir els sòls i fer que les plantes creixin sanes i ufanoses. La seva presència estimula el creixement d'altres vegetals. S'ha comprovat que si la plantem a prop de les plantes medicinals fa que aquestes augmentin la quantitat d'olis essencials, i també s'ha detectat que fa augmentar el rendiment dels arbres fruiters. En agricultura ecològica, una decocció d'ortigues s'empra com a adob nitrogenat i com a insecticida.

També és una planta amb propietats saciants i treu l'ansietat; molt recomanable en èpoques de sobrepès. Es recomana una infusió abans dels àpats principals.

En tractar-se d'una planta cosmopolita i l'única amb la característica urticant, ha generat nombroses llegendes i costums arreu del món.

Segons alguns, no piquen si mentre es passa entre aquestes es recita una oració, o bé es manté la respiració.

Plantes de fulla ampla que creixen entre les ortigues com l'agrella, del gènere Rumex, o la llapassa o bardana Arctium minus, es considera popularment que curen la inflamació provocada per les ortigues (malgrat que una vegada ha entrat l'àcid dins el cos només tenen un lleuger efecte emol·lient).

• Llista de plantes de fulla comestible.