Un paracaigudes és un aparell que permet de reduir la velocitat d'un cos dins l'atmosfera, en una caiguda des de gran altitud.
Aquest article o secció no cita les fonts sobre «tot el seu contingut, amb excepció de la primera frase de la secció "Història" i les referències idiomàtiques» o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
És un velam que adopta una forma més o menys cupular en desplegar-se –semblant a un gran para-sol– que serveix per a reduir la velocitat d'una persona o un objecte que cau de grans altituds. Forma part de l'equip dels avions com a dispositiu d'urgència.
Hi ha paracaigudes especials per a desaccelerar la caiguda naus espacials, coets experimentals, avions i cotxes esportius.
Un paracaigudes per un salt d'un humà sol tenir un velam de 7,3 metres de diàmetre, compost per prop de 25 plafons de niló o seda. El velam té un petit forat central, que es pot obrir o tancar per a modular la velocitat de caiguda.
El paracaigudista porta un arnés de seguretat d'estructura resistent que passa per sobre les espatlles, al voltant del cos i entre les cames, que constitueix el talabard; al seu torn, aquest arnès està unit als cèrcols metàl·lics. Quan no s'usa, el paracaigudes es plega de forma compacta en una bossa de lona. El paquet està dissenyat de manera que s'obri de cop amb l'ajuda d'unes bandes de goma i uns ressorts metàl·lics en estirar una corda de tancament denominada «cordó d'obertura». També conté un segon paracaigudes auxiliari més petit, que surt impulsat del paquet en estirar el cordó d'obertura i que arrossega al paracaigudes principal.
Els paracaigudes esportius moderns tenen forma rectangular o el·líptica i consten de dues capes de tela, una de superior i una altra d'inferior unides per segments verticals de tela que separen l'ala en cel·les. La majoria dels paracaigudes moderns són de 9 o 7 cel·les. Una varietat d'altes prestacions són els anomenats en anglès cross braced, on cada cel·la està, a més a més, subdividida. Pel costat frontal, la vora d'atac, existeixen boques que permeten al paracaigudes omplir-se d'aire i posar-se rígides formant l'ala en si. Per la seva part posterior, la vora de fuga, estan tancades per impedir la sortida de l'aire.
S'elaboren amb dos tipus de tela que poden ser combinades: F-111 o porosa i ZP o zero porositat. Els conductors són les cordes o línies que el paracaigudista subjecta amb la mà i controla canviant l'angle posterior esquerre o dret del paracaigudes; manipulant els dos alhora el paracaigudes frena la seva velocitat horitzontal i vertical durant breus moments abans d'entrar en una pèrdua o stall. En els paracaigudes d'altes prestacions és en tirar al mateix temps dels dos conductors quan el paracaigudes avança a màxima velocitat i es pot aconseguir, fins i tot, l'ascens de l'ala i del paracaigudista. Els principis dels paracaigudes de salt B.A.S.E. i tàndem són els mateixos però amb les variants necessàries.
El primer intent conegut de llançar-se en paracaigudes va tenir lloc a Còrdova, l'any 852, amb èxit parcial, ja que Abbàs ibn Firnàs, l'home que va saltar, va ferir-se en caure. Al segle xvi Leonardo da Vinci ja va desenvolupar el concepte.
El primer paracaigudes pràctic va ser inventat el 1783 per Louis-Sébastien Lenormand. L'aeronauta francès Jean-Pierre Blanchard va deixar caure un gos equipat amb un paracaigudes des d'un globus el 1785, i el 1793 va assegurar haver realitzat el primer descens humà amb èxit amb un paracaigudes. D'ara endavant, els paracaigudes van esdevenir un element habitual de l'equipament dels passatgers dels globus aerostàtics, i després de la Primera Guerra Mundial es van adoptar com sistemes de seguretat als avions.
Durant la Segona Guerra Mundial, els exèrcits van fer servir paracaigudistes, que eren llançats en zones situades darrere de les línies de l'enemic des d'avions de transport. En les guerres posteriors, els paracaigudes s'han utilitzat per deixar caure equipament pesat, com tancs, camions i canons. La tela d'un paracaigudes d'equipament pesat pot arribar a mesurar fins a 30 m de diàmetre.
En la dècada de 1970 el paracaigudisme esportiu es va fer molt popular, gràcies a un sistema d'alliberament ràpid del paracaigudes principal que, a més a més, n'obre un de reserva basat en els tres anells o cèrcols, dissenyat per l'enginyer Bill Booth que permetia a qualsevol persona realitzar l'esport fàcilment.
A Catalunya, l'escola de paracaigudisme esportiu d'Empuriabrava, és de les més conegudes d'Europa.
El parapent, també anomenat ala de pendent és una variant que a diferència del paracaigudes esportiu modern és més ampla i té un perfil molt més aerodinàmic, la qual cosa li permet enlairar-se des d'un pendent adequat, volar i remuntar-se en l'aire per períodes prolongats així com assolir grans distàncies en determinades condicions meteorològiques. Un pilot expert pot fer més de 200 km sense tocar el terra en tan sols unes hores.
A Wiki Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paracaigudes |
This article uses material from the Wikipedia Català article Paracaigudes, which is released under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 license ("CC BY-SA 3.0"); additional terms may apply (view authors). El contingut està disponible sota la llicència CC BY-SA 4.0 si no s'indica el contrari. Images, videos and audio are available under their respective licenses.
®Wikipedia is a registered trademark of the Wiki Foundation, Inc. Wiki Català (DUHOCTRUNGQUOC.VN) is an independent company and has no affiliation with Wiki Foundation.