Herba: Planta utilitzada com a aliment, medicament, perfum o per donar gust

La seva tija no desenvolupa teixit llenyós com fan els arbres i els arbustos. No s'hi inclouen les verdures i altres plantes consumides pels macronutrients.

 

En sentit ampli entre les herbes culinàries, a més de les herbes pròpiament dites, poden ser incloses plantes llenyoses (romaní, farigola...) i fins i tot arbres (fulles de llorer).

Una primera precisió en fa referència a la quantitat. L’ús de les herbes culinàries es limita a petites quantitats, per a donar sabor i aroma i no pas en percentatges substancials formant part important de l’aliment a ingerir. Contràriament, les verdures sí que formen part de l’aliment.

Tractats de cuina

Una manera d’analitzar l’ús de les herbes en la cuina és a partir de les obres culinàries més importants.

• Marc Gavi Apici en la seva obra De re coquinaria, proposa algunes herbes que poden considerar-se habituals en la cuina mediterrània actual: all, anís, anet, api, tàperes, cardamom, alcaravia, ceba, escalunya, ceba tendra, coriandre, safrà, comí, fonoll, llorer, gingebre, romaní, api bord, menta, herba gatera, alfàbrega, orenga, julivert, sajolida, sèsam, mostassa, timó (farigola),...

• En el Llibre de Sent Soví s’esmenten unes quantes herbes prou conegudes i populars: julivert, marduix, sàlvia, menta, coriandre, alfàbrega, sajolida, farigola, fonoll, matafaluga, eruga, lletsó, verdolaga, créixens.

• En el Llibre del Coc les herbes relacionades són molt semblants a les de la llista anterior: alcaravia, all, celiandre, comí, julivert, llor, matafalufa, menta, moraduix, orenga, poliol, romaní, sajolida, sàlvia...

Capitular de Villis

Per infusió o decocció de substàncies vegetals (plantes medicinals, espècies i altres) en aigua, s’obtenen begudes molt variades, algunes de les quals amb efectes medicinals.

El primer tractat de medicina conservat, datat de cap al 5000 aC, fou obra dels sumeris. Entre altres aspectes el tractat considera l’ús d’algunes plantes medicinals relacionades amb malalties concretes.

Al voltant del 162 dC, el metge Galè basava gran part de les seves pràctiques curatives en les plantes medicinals. La medicina tradicional a l'Índia (aiurveda) i la medicina tradicional xinesa empren herbes curatives des de fa segles. La tradició de les herbes medicinals en la cultura occidental es relaciona amb personatges com Hipòcrates, Galè, Dioscòrides Pedaci, Pau d'Egina, Avicenna, Paracels i molts altres.

L'ús d'herbes i de plantes, en general, és habitual en molts rituals i costums socials.

Rituals religiosos

• Bramanisme. En moltes cerimònies és freqüent l’ús d’un pom d’una herba anomenada kusa (Desmostachia bipinnata).

• En moltes cerimònies del zoroastrisme es fa servir el barsom, un manat de branques de magraner tallades i lligades per un sacerdot autoritzat.

• En el sopar de la Pasqua jueva és tradicional menjar herbes amargues, anomenades maror.

Rituals socials

• A les Illes Hawaii és tradicional oferir collarets de flors (leis) als nouvinguts.

• El calumet era la pipa cerimonial de les tribus de les planes d'Amèrica del Nord.

• Per tot Catalunya, València i Mallorca hi ha diverses manifestacions populars anomenades “balls de rams”. En cada ball es produeix l’obsequi d’un ram d’un dels dansaires a la seva parella. Pot ser l’home o la dona qui ofereix el ram. Per exemple, en el ball dels Pabordes, la dona ofereix un ram d’alfàbrega a l’home.