El convit o Simposi (grec antic: Συμπόσιον, Sympósion) és un diàleg de Plató escrit cap al 380 aC que versa sobre l'amor.
Aquesta obra, al costat del Fedre (diàleg), va conformar la idea de l'amor platònic.
(grc) Συμπόσιον | |
---|---|
Tipus | diàlegs de Plató i obra escrita |
Fitxa | |
Autor | Plató |
Llengua | grec antic |
Publicació | Antiga Atenes |
Dades i xifres | |
Gènere | diàleg socràtic |
Personatges | |
Sèrie | |
diàlegs de Plató | |
Part de la sèrie: Els diàlegs de Plató |
Primers diàlegs: |
Apologia – Càrmides – Critó |
Eutífron – Alcibíades I |
Hípias major – Hípias menor |
Ió – Laques – Lisis |
Transitoris i diàlegs mitjans: |
Cràtil – Eutidem – Gòrgias |
Menexen – Menó – Fedó |
Protàgoras – El convit |
Diàlegs mitjans posteriors: |
La República – Fedre |
Parmènides – Teetet |
Últims diàlegs: |
Timeu – Crítias |
El Sofista – El Polític |
Fileb – Lleis |
Obres d'autenticitat dubtosa: |
Axíoc - Alcíone |
Clitofont – Epínomis - Eríxias |
Demòdoc – Cartes – Hiparc |
Minos – Rivals d'amor – Sísif |
Alcibíades II – Tèages |
La narració se situa durant el convit organitzat pel poeta tràgic Agató per celebrar la seva victòria en les Lenees del 416 aC. Després del menjar, Erixímac proposa passar el temps en mutus discursos i debatre un tema que Fedre ha tingut al cap. Erixímac demana que cadascun dels convidats improvisi un elogi a Eros, ja que, segons comentaris de Fedre, sent aquest déu un dels més importants, rares vegades és encomiat com mereix.
És llavors el mateix Fedre qui comença la sèrie, amb un encès elogi de l'amor, Eros, a qui considera el més antic i admirable dels déus. Després d'ell, el sofista Pausànies parla de la doble naturalesa de l'amor, distingint entre un origen vulgar i l'altre que aspira al bell i el bo. Erixímac, el tercer a parlar, proposa una visió una mica més científica, entenent l'amor com a principi fonamental que, al costat de l'odi, domina la natura i l'ésser humà.
Segueix llavors el discurs d'Aristòfanes, al qual es deu, sens dubte, gran part de la fama de la qual gaudeix El convit. S'hi s'introdueix un mite (el mite de l'androgin), segons el qual va haver-hi un temps en què la Terra estava habitada per persones esfèriques amb dues cares, quatre cames i quatre braços. Tres sexes existien llavors: el masculí, descendent del Sol, el femení, descendent de la Terra i l'androgin, descendent de la Lluna, que participava en ambdós. L'arrogància d'aquests éssers va provocar la ira de Zeus, que per a sotmetre'ls els va dividir amb el seu llamp, convertint-los en éssers incomplets i condemnant-los a anhelar sempre la unió amb la seva meitat perduda. Les tres formes de l'amor sexual queden així explicades: els heterosexuals són descendents d'éssers androgins i els homosexuals provenen d'éssers completament masculins o femenins.
Després del bell discurs d'Aristòfanes, el torn arriba a Agató i després a Sòcrates, que comença amb un irònic exordi en el qual adverteix que no elogiarà Eros faltant a la veritat sobre ell, sinó que contarà el que sap de l'amor sense callar el que no sigui bell. Sòcrates explica que va ser instruït en assumptes amorosos per Diotima, una sàvia dona de Mantinea la veracitat històrica de la qual no ha estat aclarida. El concepte central d'aquests ensenyaments és la sublimació de l'amor, procés pel qual l'amor a un cos bell ha de conduir-nos a estimar tots els cossos bells i després d'això a l'amor de totes les coses belles i de la bellesa en si que, per a Sòcrates i Plató, que parla a través d'ell, resulta idèntica al bé.
El diàleg es tanca amb la bulliciosa entrada d'un embriac, Alcibíades, en la celebració. Aquest elogia llavors la figura mateixa de Sòcrates, lloant la seva temprança i la seva inclinació a la veritat, a la recerca de la qual viu consagrat. D'aquesta forma, es mostra al lector com el mateix Sòcrates és l'encarnació perfecta dels preceptes que ell mateix va exposar en el seu discurs. Com a exemple, Alcibíades ens narra com, a pesar que llavors tota Atenes reconeixia la seva bellesa física, Sòcrates va refusar el tracte sexual amb ell.
El convit no és només un tractat filosòfic sobre l'amor, sinó que esdevé tant per la seva forma com pel seu contingut una obra literària de gran qualitat estilística. No és estrany trobar una obra filosòfica amb una forma tant acurada com aquesta quan en la tradició que li dona origen els poetes eren els que feien filosofia, és a dir, els poetes eren els predecessors dels filòsofs.
L'elevació poètica de l'obra li ve donada, d'una banda, pel llenguatge, però, sobretot, per la seva estructura compositiva, semblant a una novel·la actual. És un tractat filosòfic en forma de narració dialogada, fet sorprenent en el gènere. Així doncs, comença amb Apol·lodor dirigint-se a uns amics per explicar-los els successos d'un convit ocorregut anys enrere al qual no va assistir, però que coneixia gràcies al testimoni d'Aristodem, el qual sí hi va participar. A partir d'aquí, es narra tota la conversa esdevinguda durant la sobretaula del convit celebrat a casa d'Agató, en la qual parlen diversos personatges, cadascú amb el llenguatge, tarannà, idees i personalitat pròpies. Aquests mateixos personatges són figures històriques recreades literàriament per Plató per transmetre les seves idees: els fa dir allò que ell vol explicar, no necessàriament allò que els personatges històrics pensàven realment. Constitueix una narració amb diversos nivells dialèctics: Apol·lodor explica als seus amics allò que li va explicar Aristodem, qui va sentir tot allò que deien Sòcrates i els altres comensals.
A més a més, té una estructura que pot, perfectament, adequar-se a la de la narració tradicional: té una presentació (en què l'interlocutor presenta la introducció al convit d'Aristodem, els personatges i la situació), un nus o desenvolupament (en el qual es proposa el tema de l'Amor i un per un, els comensals van fent-ne l'elogi) i un desenllaç (amb la interrupció d'Alcibíades i la finalització del convit). Malgrat el contingut filosòfic dels discursos, la forma de l'obra és completament novel·lística: amb diàlegs, interrupcions de la trama (com el singlot d'Aristòfanes), diversos nivells narratius (el discurs de Diotima explicat per Sòcrates), analepsis i figures.
Per ordre d'aparició:
This article uses material from the Wikipedia Català article El convit, which is released under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 license ("CC BY-SA 3.0"); additional terms may apply (view authors). El contingut està disponible sota la llicència CC BY-SA 4.0 si no s'indica el contrari. Images, videos and audio are available under their respective licenses.
®Wikipedia is a registered trademark of the Wiki Foundation, Inc. Wiki Català (DUHOCTRUNGQUOC.VN) is an independent company and has no affiliation with Wiki Foundation.