Alicia Hermida: Actriu espanyola

Encara que compta amb una filmografia notable, la labor interpretativa d'Alicia Hermida ha destacat sobretot en teatre, a més d'una prolífica carrera en televisió.

Teatre

Després de finalitzar els seus estudis de Batxillerat, s'integra en la Companyia de Teatre María Guerrero de Madrid. De la seva primera etapa sobre les taules destaca el paper interpretat en l'obra Plaza de Oriente, de Joaquín Calvo Sotelo, així com Medida por medida (1955), de Shakespeare, La hora de la fantasía (1955), d'Anna Bonacci, El diario de Ana Frank (1957), de Frances Goodrich, La casamentera (1960), de Thornton Wilder, La viuda valenciana, de Lope de Vega, El jardín de los cerezos (1960), d'Anton Txèkhov i La casa de Bernarda Alba (1964), de Federico García Lorca.

En 1981 va recórrer amb La Barraca els mateixos escenaris que van figurar en el seu moment quan la Companyia va ser fundada per Federico García Lorca durant la segona república. Posteriorment, passaria a anomenar-se Escola Alicia Hermida, des de la qual l'actriu imparteix classes d'interpretació.

Entre les obres recents en les quals ha participat, figuren Las bragas (1980), de Carl Sternheim, La Dorotea (1983), La gata sobre el tejado de zinc (1995), de Tennessee Williams, El otro (1995), de Miguel de Unamuno, El retablillo de Don Cristóbal (1997), Doña Rosita la soltera (2004) - ambdues de Federico García Lorca - i Fedra (2007), adaptada per Juan Mayorga.

Trajectòria

Televisió

La seva presència en televisió es remunta als primers anys de TVE, debutant de la mà de Jaime de Armiñán en la sèrieGalería de esposas. Seguirien, novament amb Armiñán, Mujeres solas (1960-1961) i Chicas en la ciudad (1961) i entre 1963 i 1965 Confidencias, protagonitzada per Antonio Ferrandis. Després d'aquest projecte, el seu rostre apareix amb assiduïtat en la pantalla petita, amb desenes de personatges interpretats en les obres de teatre televisat que s'emetien en els anys 60 i 70 del segle XX sota el títol Estudio 1, Teatro de siempre, Novela, així com la sèrie Cristina y los hombres (1969), junt a Elena María Tejeiro. Després d'un temps apartada de la televisió, va participar en la sèrie Los negocios de mamá, protagonitzada per Rocío Dúrcal, en 1997 per a TVE. Recuperà bona part de la seva popularitat gràcies al paper de la càndida Valentina, en la sèrie Cuéntame cómo pasó (2001-2013). En 2010 interpretà a Sofía, en la versió espanyola de Las chicas de oro. En 2011 interpretà a Maricarmen en l'adaptació espanyola de Marco i un any més tard participà en la sèrie Stamos okupa2.

Cinema

El seu debut cinematogràfic es produeix en 1960 amb la pel·lícula Maribel y la extraña familia, de José María Forqué, basada en l'obra homònima de Miguel Mihura. La seva activitat cinematogràfica no ha estat especialment extensa, encara que calen esmentar títols com Gary Cooper, que estás en los cielos (1980), de Pilar Miró, Las bicicletas son para el verano (1984), de Jaime Chávarri, El bosque animado (1987), de José Luis Cuerda, Malena es un nombre de tango (1996), de Gerardo Herrero o Carreteras secundarias (1997), d'Emilio Martínez Lázaro.

En 2009, Alicia Hermida va saltar a l'actualitat política formant part de la candidatura d'Iniciativa Internacionalista - La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees del 7 de juny. Aquesta llista havia estat anul·lada pel Tribunal Suprem en considerar-se, segons paraules del Tribunal Español, "infiltrada per ETA-Batasuna". El Tribunal Constitucional va concedir, posteriorment, l'empara sol·licitada per aquesta formació i va poder concórrer als comicis.

A més s'ha destacat per la seva defensa de la Revolució Cubana, i del cessament del bloqueig al país del Carib, a més d'aportar la seva imatge per a campanyes per a l'alliberament dels Cinc cubans presos als Estats Units. Ha col·laborat amb la central de notícies Cubainformación

Premis de la Unió d'Actors

Premis Max

Mostra de Cinema del Mediterrani de València