Zonificació: Descripció del control de l'autoritat de l’ús del sòl i dels edificis

Les zones es poden definir per a un únic ús (per exemple: residencial, industrial), poden combinar diverses activitats compatibles per l'ús, o en el cas de la zonificació basada en la forma, les diferents regulacions poden regir la densitat, la mida i la forma dels edificis permesos siguin qui siguin. utilitzar. Les normes urbanístiques de cada zona determinen si es pot concedir llicència urbanística per a una urbanització determinada. La zonificació pot especificar una varietat d'usos directes i condicionals del sòl. Pot indicar la mida i dimensions dels solars en què es poden subdividir els terrenys, o la forma i escala dels edificis. Aquestes directrius s'estableixen per orientar el creixement i desenvolupament urbà. La zonificació és el mètode de planificació urbanística regulador més comú utilitzat pels governs locals dels països desenvolupats.

La zonificació és el mètode normatiu de planificació urbana més utilitzat pels governs locals dels països desenvolupats, a excepció del Regne Unit i la ciutat de Houston (Texas).

Els orígens dels límits zonals es remunten a l'antiguitat. L'antiga ciutat emmurallada va ser l'antecedent de la classificació i la regulació del sòl en funció del seu ús. Fora de les muralles hi havia les funcions indesitjables, que solien basar-se en el soroll i l'olor; era també on vivia la gent més pobra. Dins els murs, es desenvolupaven activitats insalubres i perilloses, com la carnisseria, l'eliminació de residus i la cocció de maons. Dins de les muralles hi havia els llocs cívics i religiosos, i on vivia la majoria de la gent.

A més de distingir entre sòl urbà i no urbà, la majoria de les ciutats antigues classificaven encara més els tipus i usos del sòl dins de les muralles. Això es va practicar a moltes regions del món, com a la Xina durant la dinastia Zhou (1046 - 256 a.C.), a l'Índia durant el període vèdic (1500 - 500 a.C.) i als campaments militars que es van estendre per l'Imperi Romà (31 a.C. - 476 d.C.). Atès que els districtes residencials constituïen la major part de les ciutats, les primeres formes de divisió en districtes solien seguir divisions ètniques i ocupacionals; generalment, la classe o l'estatus disminuïen des del centre de la ciutat cap a l'exterior. Una forma legal d'imposar aquest principi era el sistema de castes.

Tot i que es reservava espai per a importants institucions públiques, llocs de culte, comerços, mercats i places, hi ha una gran diferència entre les ciutats de l'antiguitat i les actuals. En l'Antiguitat, fins a l'inici de la Revolució Industrial (1760-1840), la major part del treball es feia a casa. Per tant, les zones residencials també funcionaven com a llocs de treball, producció i comerç. La definició de la llar estava lligada a la definició d'economia, cosa que va provocar una barreja molt més gran d'usos dins dels barris residencials de les ciutats.

Al llarg de la Il·lustració i la Revolució Industrial, els canvis culturals i socioeconòmics van conduir a un ràpid augment de l'aplicació i la invenció de normatives urbanes. Els canvis es van veure influïts per una nova racionalitat científica, l'arribada de la producció en massa i la fabricació complexa i el consegüent inici de la urbanització. L'abandó de la llar per part de la indústria va reconfigurar les ciutats modernes.

L'aglomeració, la contaminació i la misèria urbana associada a les fàbriques van ser els motius principals de preocupació que van portar els responsables i planificadors de les ciutats a plantejar-se la necessitat d'una separació funcional dels usos. A França, Alemanya i la Gran Bretanya es va inventar la pseudozonificació per impedir la construcció d'indústries contaminants a zones residencials. Els primers usos de la zonificació moderna es van observar a Alemanya a finals del segle xix.

Hi ha una gran varietat de tipus de zonificació, alguns dels quals se centren a regular la forma dels edificis i la seva relació amb el carrer amb usos mixtos (basats en la forma), altres a separar els usos del sòl (basats en l'ús), o una combinació de tots dos. Els sistemes de zonificació basats en l'ús poden comprendre zones d'ús únic, zones d'ús mixt -on es permet la coexistència d'un grup compatible d'usos o una combinació de zones d'ús únic i mixt en un mateix sistema.

• Zonificació de cultius: Determinació dels cultius que s'han d'establir en determinades àrees.
• Zonificació de les planes d'inundació: Plànol que defineix les zones principals d'àrees amb inundacions potencials, usualment acompanyat per recomanacions o restriccions tendents a prevenir danys per inundacions.
• Zonificació ecològica econòmica: La zonificació ecològica econòmica, també anomenada zonificació ecològica, es pot definir com un procés de sectorització d'una àrea complexa, en àrees relativament homogènies, caracteritzades d'acord a factors físics, biològics i socioeconòmics i avaluats quant al potencial d'ús sostenible i restriccions ambientals. Vista així, la zonificació econòmica ecològica constitueix un instrument per plantejar l'ocupació racional dels espais, redirigint les activitats humanes no compatibles amb l'oferta ambiental de l'àmbit en qüestió. Els seus resultats es poden utilitzar per a diverses finalitats, com ara la planificació d'àrees naturals protegides, el desenvolupament d'una agricultura sostenible, la determinació de l'aptitud de les terres per a determinats usos, el desenvolupament de plans d'ordenament territorial, etc.
• Zonificació urbana: La zonificació urbana és la pràctica de dividir una ciutat o municipi en seccions reservades per a usos específics, ja siguin residencials, comercials i industrials. La zonificació té com a propòsit canalitzar el creixement i el desenvolupament ordenat d'una àrea. Zonificar és un poder de govern. No es compensa per restriccions o limitacions que la zonificació imposi sobre les propietats.