Maurice Béjart: Ballarí i coreògraf suís, nascut a França

Van desenvolupar una forma expressionista popular del ballet moder, tractant temes molt diversos. De 1994 fins a la seva mort va ser membre de l'Acadèmia de les Belles Arts de l'Institut Francès. Se li van concedir la ciutadania suïssa a títol pòstum.

Maurice Béjart

Biografia
Naixement	(fr) Maurice-Jean Berger 1r gener 1927 Marsella (França)
Mort	22 novembre 2007 (80 anys) Lausana (Suïssa)
Dades personals
Altres noms	Maurice Béjart
Religió	Xiïsme
Formació	Paris Opera Ballet School (en)
Activitat
Ocupació	ballarí, ballarí de ballet, escenògraf, dissenyador de vestuari, mestre de dansa, coreògraf, guionista, dissenyador d'il·luminació
Activitat	1941  –  2007
Membre de	Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France
Gènere	Dansa Moderna i neoclassical ballet (en)
Professors	Liubov Iegórova, Léo Staats, Boris Kniaseff i Vera Volkova
Alumnes	Thales Pan Chacon i Achilleas Manolis (en)
Obra
Localització dels arxius	Fundació SAPA, Arxius Suïssos d'Arts Escèniques
Família
Pare	Gaston Berger
Germans	Alain Béjart (en)
Premis (1999)  Premi Kyoto d'arts i filosofia (1993)  Praemium Imperiale (5 gener 1984)  ciutadà honorari de Brussel·les (1974)  Premi Erasmus  Comanador de les Arts i les Lletres  Gran Oficial de l'Orde de la Corona  Gran Oficial de l'Orde de l'Infant Dom Henrique  Deutscher Tanzpreis (en)
Lloc web	bejart.ch

Va començar la seva formació en dansa clàssica amb la Janine Charrat, l'Yvette Chauviré, etc. i la seva mestra, la rusa Lioubov Egorova, a l'escola de dansa de l'Òpera Nacional de París. Acabats aquests estudis, els va complementar el 1941 amb classes del coreògraf de clàssic Roland Petit i el 1951 va col·laborar amb la coreògrafa (en dansa clàssica i dansa moderna) sueca Birgit Cullberg, amb qui va poder crear la seva primera coreografia.

En Maurice Béjart té, a més, com a formació, la carrera universitària de filosofia.

 

El 1953 va fundar la companyia de dansa clàssica dels Ballets de l'Étoile (els ballets de l'estrella). El 1959 va marxar a treballar a Bèlgica, on es va quedar durant una trentena d'anys. Aquell mateix any va crear a Brussel·les la seva coreografia més cèlebre, la seva pròpia La consagració de la primavera i el 1960 una segona companyia de dansa, el Ballet du XXe siècle (el ballet del segle XX), que seria fins a 1987 l'oficial de De Munt, l'òpera nacional belga en la qual tingué un rol molt de protagonista el ballarí italià Paolo Bortoluzzi. El 1970 va obrir a Brussel·les una escola de dansa anomenada Mudra. De 1977 a 1985 va dirigir una altra a Dakar, que va anomenar Mudra Àfrica.

El 1987 va dissoldre la companyia i al cap de sis mesos la va refundar a Suïssa com a Béjart Ballet Lausanne, companyia on es va quedar fins a la mort i que encara existeix actualment. L'any següent, el 1988, va dissoldre també l'escola Mudra i el 1992 va crear a Lausanne una altra escola, de dansa clàssica i contemporània (principalment tècnica Graham), que va anomenar école-atelier Rudra (escola-taller Rudra) i que encara existeix actualment. En febrer de 2007 va crear a Lausanne la Fundació Maurice Béjart per a contribuir al finançament de projectes relacionats amb la dansa i el ballet, que roman activa en l'actualitat.

El documental El esfuerzo y el ánimo tracta sobre la herència deixada per Béjarten el Béjart Ballet Lausanne.

 

Va fer noves versions de clàssics dins de la dansa clàssica, com l'esmentat La consagració de la primavera (l'original era de Nijinski), El Trencanous o el Bolero de Ravel, i posteriorment de coreografies perses, com per exemple Golestan (el roserar) o Farah.

Béjart va aportar elements de modernitat a la dansa clàssica, com per exemple fer que alguns personatges fossin ballats indiferentment per homes o per dones o que una de les joguines de El Trencanous passi a ser Fèlix el gat. També va utilitzar el llenguatge de la dansa clàssica per a tractar temes actuals, com per exemple la sida o l'ecologia.

Com la majoria dels coreògrafs clàssics del seu temps, va tendir a desfer-se dels ballarins que només fan "de decorat" per a destacar als solistes, tot i que no renunciava a les coreografies grupals, si cada ballarí tenia un paper important, a les quals exigia, com se sol fer actualment, una màxima interacció i coordinació entre tots ells, en això tingué com a ballarina preferida l'italiana Luciana Savignano. També comparteix amb la majoria de coreògrafs considerats neoclàssics o moderns el fet de recórrer a una escenografia contemporània per a les obres clàssiques i en particular a un tipus d'indumentària més minimalista i austera, o menys recarregada, amb menys puntes i volums superflus, per a donar importància al cos del ballarí i per a universalitzar el missatge o la història tractada.

 

• 1960: Gran Premi coreogràfic del parisí Théâtre des Nations (França)
• 1973: Medalla d'Or al mèrit artístic (Suècia)
• 1979: Doctor Honoris Causa a la Université Libre de Brussel·les (Bèlgica)
• 1980: Premi de l'Associació d'Autors i Compositors Dramàtics de París (França)
• 1986: Ordre del Sol Naixent (Japó)
• 1988: Gran Oficial de l'Ordre de la Corona (Bèlgica)
• 1992: Premi Toti Dal Monti (Itàlia)
• 1994: Premi de l'Associació Alemanya de Professionals de la Dansa (Alemanya)
• 1994: Membre de l'Acadèmia de les Belles Arts (França)
• 1996: Nomenat Bourgeois d'Honneur de Lausanne per la ciutat de Lausana (Suïssa)
• 1998: Gran Oficial de l'Ordre de l'Infant Dom Henrique (Portugal)
• 1999: Premi Kyoto de la Fundació Inamori (Japó)
• 2000: Premi Nijinski de la dansa (Mònaco)
• 2003: Premi Bénois de la Danse, pel conjunt de la seva obra artística (Rússia)
• 2003: Comandant de l'Ordre de les Arts i de les Lletres (França)

• 1955 : Symphonie pour un homme seul (París)
• 1957 : Sonate à trois (Essen)
• 1958 : Orphée (Liège)
• 1959 : Le Sacre du printemps (Bruxelles)
• 1960 : Boléro (Bruxelles)
• 1961 : Les Quatre Fils Aymon (Bruxelles)
• 1964 : IX^e Symphonie (Bruxelles)
• 1966 : Roméo et Juliette (Bruxelles)
• 1967 : Messe pour le temps présent (Aviñón)
• 1968 : Bhakti (Aviñón)
• 1971 : Chant du compagnon errant (Bruxelles)
• 1972 : Nijinski, clown de Dieu (Bruxelles)
• 1975 : Pli selon pli (Bruxelles)
• 1976 : Heliogabale (Irán)
• 1976 : Isadora (Opéra de Monte-Carlo)
• 1976 : Le Molière imaginaire (París, Comédie-Française)
• 1975 : Notre Faust (Bruxelles)
• 1977 : Petrouchka (Bruxelles)
• 1980 : Eros Thanatos (Atenas)
• 1982 : Wien, Wien, nur du allein (Bruxelles)
• 1983 : Messe pour le temps futur (Bruxelles)
• 1985 : Le Concours (París)
• 1986 : Arepo (Opéra de París)
• 1987 : Souvenir de Léningrad (Lausanne)
• 1988 : Piaf (Tokio)
• 1989 : 1789… et nous (París)
• 1990 : Ring um den Ring (Berlín)
• 1990 : Pyramide (El Cairo)
• 1991 : La Mort subite (Recklinghausen, Alemania)
• 1991 : Tod in Wien (Viena)
• 1992 : La Nuit (Lausanne)
• 1993 : Mr C… (Tokio)
• 1995 : À propos de Shéhérazade (Berlín)
• 1997 : Le Presbytère… (Bruxelles)
• 1999 : La Route de la soie (Lausanne)
• 2000 : Enfant-roi (Versailles)
• 2001 : Lumière (Lyon)
• 2001 : Tangos (Ginebra)
• 2001 : Manos (Lausanne)
• 2002 : Mère Teresa et les enfants du monde
• 2003 : Ciao Federico, en homenaje a Fellini
• 2005 : L’Amour - La Danse
• 2006 : Zarathoustra
• 2007 : Le Tour du monde en 80 minutes