La Meva Dolça Geisha: Pel·lícula de 1962 dirigida per Jack Cardiff

Ha estat doblada al català.

La meva dolça geisha

My Geisha
Fitxa
Direcció	Jack Cardiff
Protagonistes	Shirley MacLaine Yves Montand Edward G. Robinson
Producció	Steve Parker
Guió	Norman Krasna
Música	Franz Waxman
Fotografia	Shunichiro Nakao
Muntatge	Archie Marshek
Vestuari	Edith Head
Productora	Paramount Pictures
Distribuïdor	Paramount Pictures
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units
Estrena	1962
Durada	119 minuts
Idioma original	Anglès
Versió en català	Sí
Color	en color
Descripció
Gènere	comèdia
Lloc de la narració	Tòquio i Los Angeles
Premis i nominacions
Nominacions	Premi Oscar al millor vestuari, color (1963)

Paul Robaix, un realitzador francès instal·lat a Hollywood, va posar en escena una geisha en l'adaptació de l'òpera Madame Butterfly rodada al Japó. La seva esposa, Lucy Dell, cap de cartell americà del cinema còmic, ha actuat en totes les pel·lícules que ha dirigit. Però per aquest paper, Paul  prefereix una actriu japonesa local per conferir més autenticitat a la pel·lícula. D'altra banda, rodant per una vegada sense la seva dona, podrà demostrar el seu real valor com a director. Però Lucy, no obstant això rossa amb ulls blaus, aposta que podria encarnar l'heroïna de Giacomo Puccini, Cio-Cio-San, aquesta geisha arquetip del Japó tradicional. Lucy es ret secretament al Japó i, amb la complicitat del productor Sam Lewis i amb la geisha Kazumi Ito com entrenador, es transforma físicament en geisha per presentar-se al càsting sota el nom de Yoko Mori. Paul no escapa pas al subterfugi i contracta la «geisha Yoko Mori», que fa prova d'un do innat d'artista. En un moment del rodatge, la pel·lícula resulta inestable i Paul ha trucat d'urgència per visionar les rushes. Descobreix llavors sobre el negatiu amb els colors invertits una geisha que té els ulls blaus de la seva dona. Paul fa confessar l'estafa al productor. Aquest li revela que a la sortida de la primera projecció pública, ha previst que Lucy es desfaci a l'escena de la seva perruca de geisha per provocar la sorpresa general i contribuir així a l'èxit de la pel·lícula. Paul demana a Sam Lewis de no informar Lucy del seu descobriment, però ofès per aquest engany que sent com una traïció de la seva dona, projecta demanar el divorci. La intervenció espiritual de Kazumi Ito sobre Lucy fa comprendre a aquesta el perill que fa córrer a la seva parella, i Lucy, després de la projecció saludada pel públic, intervé per anunciar que no es tronarà a veure mai més la geisha Yoko Mori al cinema, perquè es retira al convent. La unió de Paul i de Lucy s'ha salvat.

• Shirley MacLaine : Lucy Dell / Yoko Mori
• Yves Montand: Paul Robaix
• Edward G. Robinson: Sam Lewis, el productor
• Robert Cummings: Bob Moore
• Yoko Tani: Kazumi Ito
• Tatsuo Sapō: Kenichi Takata
• Alex Gerry: Leonard Lewis
• Tamae Kyokawa: Amatsu Hisako
• Ichirô Hayakawa: Hisako

Extrets de l'òpera Madama Butterfly de Giacomo Puccini, orquestra dirigida per Franz Waxman:

• Michiku Sunahara, soprano (Cio-Cio-San, « Madame Butterfly »), veu cantada de Shirley MacLaine.
• Barry Morell, tenor (el tinent Benjamin Franklin Pinkerton), veu cantada de Robert Cummings.

• Oscars 1962: Edith Head nominada per l' Oscar al millor vestuari.

Guió

• Shirley MacLaine: « Steve produïa la pel·lícula que havia de ser totalment rodada al Japó. Estava encantada que puguessim treballar junts. […] Però jo no el veia gaire. […] El guió havia estat escrit per Norman Krasna que era també l'autor de El multimilionari Estava inspirat en una peça de teatre francesa.

Rodatge

• Exteriors:
  • Kyoto, Hakone i Miyajima (Japó).
  • Los Angeles (seqüència al començament de la pel·lícula en la residència de Paul i Lucy)
• Interiors: Paramount Studios (Hollywood/Los Angeles, Califòrnia).
• Shirley MacLaine: « Un dels problemes més difícils a resoldre era el maquillatge que havia de ser  absolutament convincent. Com Frank Westmore em transformaria en japonesa? Hem començat per utilitzar una mena de pròtesis oculars, però cada vegada que parpellejava, es veia l'espai entre les meves parpelles i la superfície de plàstic. Hi havia l'aire ridícul i les proves eren espantoses. Allà no podíem recórrer a un laboratori de protesis, i els maquilladors japonesos no havien trobat mai aquest problema ! […] podia utilitzar ulleres de contacte per amagar el blau dels meus ulls i molt maquillatge. Però com modificar la forma dels meus ulls ? Westmore va resoldre el problema. Registrant en les seves butxaques, va trobar un paquet de preservatius. Retallar en forma d'ametlla un tros de cautxú que em va enganxar sobre la parpella.Posant maquillatge sobre el cautxú, no veien més les juntures. I podia parpellejar »