Llista De Comtes De Barcelona

El títol tingué caràcter sobirà fins a la mort de Carles II i l'arribada del primer Borbó Felip V, reconegut inicialment per les institucions catalanes, però arran dels conflictes interns de la Guerra de Successió i la posterior abolició de les institucions i furs tradicionals catalans convertí el títol de comte de Barcelona en un més dels que ostentarien els monarques espanyols. L'única excepció va ser el comte Joan de Borbó i Battenberg, que no va arribar a regnar mai i que ostentà el títol, tot i ser un títol unit a la figura del rei, fins a la seva mort el 1993, quan ja era rei el seu fill Joan Carles I, el qual va assumir el títol a la mort del seu pare.

Inicialment, el títol de comte era designat pel rei dels francs, el qual podia atorgar-lo juntament altres comtats de la marca. Tanmateix, amb el pas dels anys, el càrrec esdevingué hereditari, sent Guifré el Pilós el primer a transmetre'l hereditàriament i ja el comte Borrell II seria el qui deixaria de retre homenatge al rei dels francs, que just havia canviat a la dinastia Capeta, provocant, de fet, tot i que no de dret, la independència dels comtats de la marca, arribant-se a anomenar com "Príncep de la terra gòtica" (Gothlandia).

 

Amb els anys, mitjançant matrimonis, aliances i la promulgació de lleis uniformitzadores, de mica en mica el comte de Barcelona fou la figura preeminenent en el territori de la Gothia, reconegut pels altres comtes. A les corts de 1064, Ramon Berenguer I, empra per primer cop, a l'usatge 65, el nom de Principat de Catalunya, aplicat llavors a la Catalunya Vella. Per tant, comença aquí la tradició de veure el comte de Barcelona com a Príncep de Catalunya i, per tant, a la llarga, esdevingué un sobirà. Es basà precisament en la tradició dels visigots, per bé que no va prendre mai el títol de rei, així com tampoc anomenà lleis als usatges ni va voler governar sense el consell o aprovació de les forces vives del territori; a les corts de Barbastre de 1192 ja s'esmenten, a més de bisbes i nobles, el tercer estament.

El 1137 Ramon Berenguer IV va acordar esponsals amb Ramir II d'Aragó per tal de casar-se amb la filla d'aquest Peronella. Des d'ençà del regnat d'Alfons II, el comte de Barcelona fou també rei d'Aragó i esdevindria rei de València i Mallorca, entre altres títols ran les seves conquestes. Durant el regnat de Ferran II es produeix la unió dinàstica amb Castella, i els seus descendents ostentaren el títol de comte, llevat del període de la Guerra dels Segadors, que passà als reis de França, després de la simbòlica conversió en república del Príncipat d'una duració de set dies.

El títol seguí tenint la significació de sobirania fins a la implantació dels Decrets de Nova Planta, després de la Guerra de Successió Espanyola, de la mà de Felip V, que amb llur abolició dels furs i lleis dels territoris de la Corona d'Aragó, igualà els súbdits d'aquesta als de la Corona de Castella. A partir d'aquest moment, el títol quedà integrat com un més dels títols que ostentaria el rei d'Espanya i fins a l'actualitat, a excepció del període de 1939-1993 ostentat per Joan de Borbó, cap de la dinastia, que tot i renunciar als seus drets a la corona en favor del seu fill Joan Carles I, continuà ostentant el títol de comte de Barcelona fins a la seva mort.

Els primers comtes de Barcelona van ser nomenats pels reis dels francs (de la dinastia carolíngia) que a partir del 843 esdevindrien reis de França i, com a tals, eren vassalls seus. A partir de finals del segle ix els reis van perdre el poder de nomenar els nous comtes. Per contra, el títol es transmetia de forma hereditària, normalment de pares a fills. Tot i això, els comtes de Barcelona continuaven sent vassalls dels reis de França.

Molts comtes van ostentar el títol de marquès de la Gòtia (que era una altra denominació de la marca Hispànica), ja que aquest territori era una divisió administrativa fronterera. Si posseïen molts comtats (a la Gòtia o a Septimània), tenien el títol de duc, que se'ls donava quan el titular acumulava molts «honors», per concessió imperial (o per costum a Septimània). Sovint el duc de Septimània governava comtats a Gòtia i llavors el comte i marquès era també duc. El títol de «comte», doncs, corresponia a una entitat territorial, «marquès» era un títol vinculat a alguns comtats, però no a tots els de la marca, i «duc» era un títol personal.

Entre 1410 i 1412 es produeix un interregne arran de la mort de Martí I i es convoca el Compromís de Casp per tal de resoldre qui seria el sobirà de la Corona d'Aragó, sent escollit Ferran d'Antequera, membre d'una branca menor de la casa de Trastàmara.

Imatge	Nom del comte	regnat	Relació dinàstica	Armes dinastíques	Escut personal	Nota
	Ferran I	1412-1416	Nebot de l'anterior.
	Alfons IV	1416-1458	Fill de l'anterior.
	Joan II	1458-1462	germà de l'anterior			Entre el 1462 i el 1472 s'esdevé la Guerra civil catalana en contra seva.

A banda de Joan II, hi va haver una sèrie de disputants al títol durant la guerra civil.

Imatge	Nom del comte	regnat	Relació dinàstica	Armes dinastíques	Escut personal	Nota
	Enric I	1462-1463	net de Ferran I, rebesnet de Pere el Cerimoniós, cosí llunyà de Joan II.			Membre de la dinastia Trastàmara.
	Pere IV	1463-1466	besnet de Pere el Cerimoniós, parent llunyà de Joan II.
	Renat I	1466-1472	Net de Joan I.			Membre de la dinastia d'Anjou, sobirana al Regne de Nàpols i al Comtat de Provença.

Comtes que ocuparen el tron durant la Guerra dels Segadors, no van regnar a la resta de la Corona d'Aragó, on continuava regnant Felip III.

Imatge	Nom del comte	regnat	Relació dinàstica	Armes dinastíques	Escut personal	Nota
	Lluís I	1641-1643	cunyat i enemic de l'anterior			La Guerra dels Segadors el duu a esdevenir comte de Barcelona en un intent per part dels catalans de destronar Felip III i llur projecte centralitzador contrari a les Constitucions catalanes.
	Lluís II	1643-1652 1697	fill de l'anterior			Succeeix el seu pare en plena Guerra dels Segadors. El 1652 el rei francès renuncia al tron a canvi del Rosselló. El 1697 el duc de Vendôme conquereix Barcelona i Lluís esdevé altre cop comte durant uns mesos fins que el 9 de gener de 1698 torna la ciutat i el país a Carles II en virtut del Tractat de Rijswijk.

El testament de Carles II especificava que el seu successor havia de ser Felip d'Anjou, net de Lluís XIV de França i de Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Complint el que dictava la tretzena clàusula del testament del darrer Àustria, Felip de Borbó va jurar les constitucions catalanes a les corts de 1701-1702 i va atorgar grans concessions, segons el consell del seu avi. No obstant això, els Habsburg austríacs reclamaren els seus drets sobre els territoris de la branca hispànica. Això va provocar la Guerra de Successió Espanyola, que va esdevenir un conflicte a nivell internacional, però també un conflicte civil intern de la Monarquia, pel temor dels territoris de la Corona d'Aragó al model absolutista francès, i es posicionaren a favor del bàndol de l'arxiduc. Amb la fi de la guerra a nivell europeu, Catalunya va continuar-la per conservar els seus furs, però l'11 de setembre de 1714 Felip V feia capitular Barcelona. Ell i els seus ministres van implantar, per dret de conquesta, als territoris de la Corona d'Aragó els Decrets de Nova Planta, que eliminava la legislació i el sistema polític anterior, igualant-los en lleis i costums a la Corona de Castella, tret d'algunes excepcions com el dret civil.

Imatge	Nom del comte	regnat	Relació dinàstica	Armes dinàstiques	Escut personal	Nota
	Felip IV	1700-1705	Besnet de Felip III.
	Carles III	1705-1714	Besnebot de Felip III.

Amb la fi de la Corona d'Aragó i els sistemes polítics dels seus territoris, el títol de comte de Barcelona perd la seva condició de sobirania. La numeració del comtat de Barcelona no és emprada comunament per referir-se als monarques posteriors a Felip V d'Espanya en favor de la numeració castellana, per bé que va ser emprada, per exemple, el 1836 per Pròsper de Bofarull a la seva obra Los condes de Barcelona vindicados. Tanmateix, esmenta a Lluís I d'Espanya com a Lluís I de Barcelona, per tant, no considerà legitims ni a Lluís XIII ni a Lluís XIV, així com tampoc a l'arxiduc Carles com a Carles III i sí a Carles III de Borbó. Per tant, el llistat de comtes correspon al mateix que al dels reis d'Espanya. Dintre d'aquesta, l'excepció notòria és Joan de Borbó i Battenberg, pare de Joan Carles I, que va ostentar el títol de comte de 1939 a 1993 sense exercir els seus drets reials, als quals finalment va renunciar i els va transmetre al seu fill, tot i que anòmalament va mantenir el títol de comte de Barcelona fins a la seva mort.