Deu Manaments: Narració bíblica

Per a altres significats, vegeu «Els deu manaments (desambiguació)».

La Bíblia ho descriu com que van ser dits per Déu a aquells que estaven presents al Sinaí i posteriorment com escrits pel dit de Déu en dues taules de pedra, que Déu donà a Moisès. Els manaments estan registrats a Èxode 20:2-17 i Deuteronomi 5:6-21. La paraula «decàleg» prové del grec δέκα λόγοι o dekalogoi (deu paraules), la traducció de l'hebreu rabínic עשרת הדברות, Asséret ha-Dibbrot, i de l'hebreu bíblic עשרת הדברים, Asséret ha-Devarim, que signifiquen ‘deu pronunciacions’, la qual cosa basa la seva divisió en 10 parts.

Els Deu Manaments identifiquen la seva font com el Senyor, que dirigí l'Èxode; els prohibí tenir d'altres déus davant d'ell i fer ídols; amenaça amb el càstig aquells que el neguen i promet amor per a aquells que l'estimen; prohibeix la blasfèmia del seu nom; demana observar el Sàbat i honrar els pares; prohibeix l'assassinat, l'adulteri, el furt, el fals testimoni o cobejar els béns d'un altre.

L'esquema de dividir els passatges en 10 unitats varia sensiblement entre les religions i les denominacions, així com la seva traducció, interpretació i significat.

 

La narració bíblica descriu a Moisès estant-se «quaranta dies i quaranta nits» al cim del mont Sinaí, on rebé la Revelació del Senyor. Moisès va transmetre els Manaments de Déu als fills d'Israel durant el tercer mes després de la sortida d'Egipte. Després de tres dies de preparatius al peu de la muntanya.

D'acord amb la tradició jueva, la Revelació del Senyor al mont Sinaí és un moment crític en la confirmació del pacte entre Déu i Israel, i un dels moments més importants de la història jueva i del món. Els historiadors es divideixen en la localització del Sinaí i si totes les tribus que posteriorment formarien el Regne de David estaven presents; mentre que alguns simplement es qüestionen si la Revelació succeí com a tal.

Els Deu Manaments van ser revelats a Moisès i als jueus al Sinaí, juntament amb una sèrie de lleis convencionalment anomenades el Llibre de l'Aliança. Aquestes lleis no són referides fins a Èxode 24, 7 (Després va prendre el document de l'aliança i el llegí al poble) i després a Èxode 24, 12 (Puja cap a mi a la muntanya i estigues allí, que et donaré les taules de pedra amb la Llei i els manaments que hi he escrit per a instruir els israelites) com les dues parts de la Revelació.

Mentre que Moisès rebia els Deu Manaments i el Codi de l'Aliança, els fills d'Israel van fer que Aaron construís un vedell d'or, i ell va aixecar un altar davant l'estàtua, i el poble l'adorà. Després de quaranta dies, Moisès baixà de la muntanya amb Josuè, i quan es va acostar al campament i veié el vedell i la gent que ballava, es va indignar; llançà les taules que duia a la mà i les trencà al peu de la muntanya Després dels fets narrats als capítols 32 i 33, el Senyor digué a Moisès: Talla't dues taules de pedra com les primeres que has trencat: jo hi escriuré els manaments que hi havia en les primeres. Aquesta part de l'Èxode és una versió resumida de l'Aliança, que els historiadors anomenen el "Decàleg Ritual" o el "Petit Codi de l'Aliança".

La llista coneguda com "els Deu Manaments" apareix en dos llibres de la Bíblia: a l'Èxode 20, 2-17 i al Deuteronomi 5, 6-21. Diversos grups religiosos els citen diferentment.

D'acord amb la tradició jueva, el text de l'Èxode 20, 2-17 constitueix la primera vegada que Déu els recita i els grava en dues taules, que Moisès presenta als fills d'Israel que havien abandonat Egipte i que destrueix en descobrir el vedell d'or. El text de Deuteronomi 5, 6-20 consisteix en la narració que fa Moisès a la generació nascuda durant la travessa del desert, després de la revelació del Sinaí, i abans d'entrar a la terra de Canaan

D'acord amb els historiadors crítics, cadascuna de les versions va ser escrita per un autor diferent i en moments diferents durant la història dels regnes de Judà i Israel, o durant l'exili de Babilònia.

A més, entre ambdós textos existeixen algunes diferències:

Resumits, els Deu Manaments són:

1. Estimaràs Déu sobre totes les coses.
2. No diràs el nom de Déu en va.
3. Santificaràs les festes.
4. Honraràs pare i mare.
5. No mataràs.
6. No faràs accions impures.
7. No robaràs.
8. No diràs falsos testimonis ni mentides.
9. No consentiràs pensaments ni desitjos impurs.
10. No desitjaràs els béns del teu proïsme.

Les fonts tradicionals jueves assumeixen que la Torà és obra d'un únic autor i que té una narrativa coherent. D'acord amb aquestes fonts tradicionals, Èxòde 20 representa la primera inscripció de Déu dels deu manament. Més important encara, es revelà tot un cos legislatiu a Moisès i als fills d'Israel al Sinaí i durant la seva estada al desert. A més, els fills d'Israel posseeixen aquesta llei quan totes les tribus entren al país de Canaan, formant una aliança de tribus fins a la creació del Regne als voltants del 1000 aC.

Estudiosos crítics, especialment aquells de l'alta crítica, argumenten que les duplicitats narratives són una prova important de l'autoria múltiple. El debat està si totes les tribus d'Israel estaven esclavitzades a Egipte, o si l'aliança tribal es formà amb tribus d'origen divers. També proposen que la Torà no va ser redactat com un text unificat fins a l'època de l'exili a Babilònia al 569 aC. A més, diverses parts de la llei van penetrar a la cultura israelita en èpoques separades. La influència de fragments del Llibre dels Morts en alguns fragments i no d'altres reforçaria aquesta hipòtesi d'autoria múltiple.

Els investigadors estan dividits davant la interpretació d'aquests texts. La forma clàssica de la crítica clàssica va ser la hipòtesi documental de Julius Wellhausen, publicades per primera vegada el 1878. Wellhausen argumentà que la Torà contenia 3 extractes de llei que van ser compostos en diferents moments de la història d'Israel: un extracte Iahvista/eloista (a partir dels noms emprats per Déu, el Iahvista està generalment associat amb el Regne de Judà i l'Eloista amb el Regne d'Israel), en un moment on hi havia múltiples altars i santuaris i poca distinció entre laics i clergues; una font Deuteronomista, composta a la cort del rei Josies (649-609 aC), quan l'autoritat del Temple com únic lloc hàbil pel sacrifici va ser establerta per primera vegada; i l'extracte Sacerdotal, compost durant el temps d'Esdres i Nehemies, que lideraren els jueus durant la captivitat de Babilònia a mitjans del segle v aC, i que mostra el domini del Temple i dels sacerdots davant l'absència de monarquia. D'acord amb aquest esquema, els capítols 20 a 23 i 34 de l'Èxode van ser escrits pels Iahvistes i "poden ser vistos com el document que marcà el punt d'inici de la història religiosa d'Israel". El capítol 5 del Deuteronomi mostraria l'intent de Josies d'enllaçar els documents produïts a la seva cort amb l'antiga tradició mosaica. Durant les dècades posteriors a Wellhausen, molts investigadors han intentat polir les hipòtesis documentals, per exemple identificant els diferents extractes de les fonts iahvistes o elohistes. L'argument sempre ha estat que la religió israelita progressà cap a uns rituals cada cop més complexos i menys legalistes. Datar un text requereix en primera instància determinar fins a quin punt és ritual o legal.

Els primers historiadors crítics també creien que una altra tendència a la història de la religió va ser el progrés d'una preocupació amb el ritual cap a una preocupació vers l'ètica. Així, els primers hebreus es preocupaven pel sacrifici, mentre que els darrers profetes com Amós o Miquees estaven més preocupats per l'ètica; i aquesta tendència anunciava l'èmfasi de Jesús cap a l'amor. Segons aquest esquema, Deuteronomi 5 no representaria l'intent de Josies en identificar-se a si mateix amb la tradició mosaica; i Èxode 20, 2-17 és una interpel·lació del decàleg deuteronòmic a la narrativa iahvista. L'argument per aquesta forma dels Deu Manaments, que senyala els principis ètics només pot ser un desenvolupament posterior a la història de la religió israelita. Aquests estudiosos proposen que Èxode 34, 10-28 representarien els Deu Manaments originals que van ser revelats a Moisès al Sinaí a l'inici, a causa del seu èmfasi en el ritual.

En una anàlisi recent d'aquesta història, el Dr. Bernard Levinson argumentà que aquesta reconstrucció assumeix una perspectiva cristiana, i la data a la polèmica de Johann Wolfgang von Goethe contra el judaisme. Goethe afirmà que el cristianisme és més avançat que el judaisme perquè el cristianisme és una religió més ètica. Ell creia que les religions evolucionaven des del ritual fins a l'ètica, i que hom podia trobar proves d'aquesta evolució en la història de la religió israelita (de la mateixa manera que el cristianisme evolucionà des del ritualisme catòlic a la forma més èticament pura protestant). Goethe també afirmava que els Deu Manaments revelats a Moisès al Sinaí haurien emfatitzat rituals, i que el decàleg ètic que els cristians reciten a les seves esglésies van ser compostos posteriorment, quan els profetes israelites havien començat a anunciar l'arribada del Messies, Jesucrist. El Dr. Levinson senyala que no hi ha cap prova a la Bíblia jueva o a fonts externes que recolzin aquesta conjectura. Conclou que aquesta moda entre els historiadors crítics representa la persistència de la polèmica conforme la successió del Judaisme al Cristianisme és part d'una història més llarga de progrés del ritu a l'ètica.

A la dècada de 1930, però, els historiadors que acceptaven les premisses bàsiques d'una autoria múltiple rebutjaren la idea d'una evolució ordenada de la religió israelita. Els crítics, en canvi, començaren a suposar que la llei i el ritual podien tenir la mateixa importància, prenent formes diferents en moments diferents. Això voldria dir que no hi hauria a priori un motiu per creure que Èxode 20, 2-17 i Èxode 34, 10-28 haguessin estat redactats en moments diferents de la història d'Israel. Per exemple, l'historiador crític John Bright data el text Iavista al segle x aC, però creu que expressa una teologia que ja hauria estat normalitzada en el període dels Jutges (en l'aliança tribal). Conclou en l'aliança del Decàleg com un element central en la convenció que faria que Israel es convertís en un poble, però veu els paral·lels entre Èxode 20 i Deuteronomi 5, juntament amb altres proves, com a motiu que és relativament proper a la seva forma original i d'origen mosaic.

Segons Bright, però, hi ha una important distinció entre el Decàleg i el "Llibre de l'Aliança" (Ex 21-23 i Ex 34, 10-24). El Decàleg, afirma, va ser modelat sobre els tractats feudals dels hitites i d'altres imperis mesopotàmics, la qual cosa representa la relació entre Déu i Israel com la relació entre Rei i vassall, i dona forma a aquest contracte. Vist com un tractat més que no pas un codi legal, el seu propòsit no era tant la regulació dels afers humans com definir l'abast del poder reial. Julius Morgenstern afirma que Èxode 34 és diferent del document Iavista, identificant-lo amb les reformes del rei Asa del 899 aC. Bright, però que igual que el Decàleg aquest text té els seus orígens a l'època de l'aliança tribal. El Llibre de l'Aliança, remarca, té una gran semblança als codis legals mesopotàmics (com el Codi de Hammurabi. Argumenta que la funció d'aquest llibre és moure del reialme del tractat al reialme de la llei: el "Llibre de l'Aliança" (Ex 20-23; 34), que no és una llei oficial estatal, però és una descripció del procediment judicial israelita en el temps dels Jutges, és el millor exemple d'aquest procés. D'acord amb Bright, llavors, aquest cos legal també és anterior a la monarquia.

D'acord amb el crític Yehezkel Kaufmann, el Decàleg i el Llibre de l'Aliança representen dues maneres de la manifestació de Déu a Israel: els Deu Manaments prenen la forma arcaica de dues taules de pedra conservades a l'Arca de l'Aliança, mentre que el Llibre de l'Aliança va mantenir una forma oral per ser recitat pel poble (Kaufman el data als temps de Josies): Èxode 25-31 descriu els plans per la construcció de l'Arca de l'Aliança, d'un tabernacle on l'Arca serà conservada, un altar i l'establiment d'un sacerdoci per supervisar els sacrificis.

El passatge de l'Èxode 20 conté més de deu imperatius, totalitzant-ne 14 ó 15 en total. Mentre que la mateixa Bíblia assigna el compte en 10, emprant la frase hebrea aseret had'varim ("les 10 paraules", "afirmacions" o "pensaments"), aquesta frase no apareix a l'Èxode 20. Les diverses religions judeocristianes separen els manaments de diferent manera. La següent taula senyala aquestes diferències

Notes:

Judaisme

Deu manaments

De la sèrie d'articles sobre Judaisme

Alfabet hebreu: Àlef Bet Guímel Dàlet He Vau Zain Het Tet Iod Caf Làmed Mem Nun Sàmec Ain Pe Tsade Qof Reix Xin Tau

Calendari hebreu: Tixrí Heixvan Quisleu Tevet Xevat Adar Nissan Iar Sivan Tammuz Av Elul

Esdeveniments: Bar mitsvà Bat mitsvà Benei mitsvà Brit Milà Casament jueu Dol en el judaisme Oració jueva Pidion haben Simhat bat Upsherin

Festivitats: Adloyadà Birkat cohanim Hanukkà Havdala Hoixanà Rabbà Lag ba-Ómer Mimuna Péssah Purim Roix ha-Xanà Roix Hodeix Sefirat ha-ómer Selihot Sigd Simhat Torà Sukkot Xabbat Taixlikh Xavuot Xeminí Atséret Yamim noraïm Yom ha-Atsmaüt Yom ha-Xoà Yom ha-Zikkaron Yom Kippur Yom Yeruixalàyim

Història del judaisme: Canaan Terra d'Israel Tribus d'Israel Regne d'Israel Regne de Judà Primera Guerra Judeoromana Guerra de Kitus Revolta de Bar Kokhebà Diàspora jueva Sionisme

Lleis Deu manaments Halacà Kedoixim Caixrut Mitsvà Noahisme Set lleis dels fills de Noè

Llengües jueves Hebreu Arameu Jiddisch Judeoàrab Judeocatalà Judeocastellà Judeoprovençal

Llocs sagrats Cova de Macpelà Tomba de Raquel Mur de les Lamentacions Primer Temple Segon Temple Sinagoga

Organitzacions jueves Agència Jueva Bnai Brith International Congrés Mundial Jueu Dones del mur Fons Nacional Jueu Lliga Antidifamació Lliga Internacional Contra el Racisme Na'amat

Pentateuc: Gènesi Èxode Levític Llibre dels Nombres Deuteronomi

Profetes del judaisme: Aaron Abel Abraham Amós David Daniel Dèbora Elies Eliseu Esdres Ester Ezequiel Ezequies Isaac Isaïes Jacob Jeremies Jessè Job Joel Jonàs Josep Josuè Judà Leví Lia Malaquies Matusalem Melquisedec Miquees Míriam Moisès Nehemies Noè Raquel Rebeca Rut Salomó Samuel Sara Saül Set Zacaries Zorobabel

Rabins: Aaró ha-Leví Aharon de Karlin Akiva ben Iosef Baal Xem Tov Dov Ber Ben Avraham Elimelech de Lizensk Gaó de Vílnius Hillel l'Ancià Isaac Lúria Israel Abuhatzeira Menachem Nachum Twersky Menachem M. Schneerson Miteler Rebe Mordechai Kaplan Nakhman de Breslev Nathan de Breslev Saadia Gaon Schneur Zalman de Liadí Shmuel Schneerson Sholom Dovber Schneerson Tzemach Tzedek Ximon bar Yohaï Yehudà ha-Nassí Yehudà ha-Leví Yisrael Hopstein Yossef Qaro Yosef Yitzchak Schneerson

Eres rabíniques: Zugot Tanaim Amoraïm Savoraim Gueonim Rixonim Acharonim

Textos sagrats: Aggadà Antic Testament Càbala Guemarà Hagadà Meguilà Mixnà Mixné Torà Pentateuc Pirqé Avot Xulhan Arukh Tanakh Talmud Tosefta Zohar

Tipus de judaisme: judaisme reformista judaisme reconstruccionista judaisme conservador judaisme ortodox modern judaisme ultraortodox judaisme humanista judaisme messiànic hassidisme habad lubavitx breslev

Les Dues Taules

L'orde dels Manaments en les dues taules és interpretada de diferent manera en la tradició judaica. El Rabbi Hanina ben Gamaliel diu que cadascuna de les taules contenia cinc Manaments, "però els Savis deien deu a una taula i deu a l'altre". Com que els Manaments establien un contracte, és obvi que estiguessin per duplicat. Això pot comparar-se als tractats diplomàtics de l'antic Egipte, on es feia una còpia per a cada part.

D'acord al Talmud, el compendi de la Llei Rabínica, a la tradició i a la interpretació, el verset Moisès va baixar de la muntanya amb les dues taules de l'aliança a les mans. Estaven escrites per tots dos costats, implica que el gravat estava per tota la taula. Les pedres de la part central d'algunes cartes no estaven connectades amb la resta de la Taula, però no van caure. A més, l'escriptura era llegible per ambdós costats; no era una imatge reflectida del text a l'altre costat. El Talmud observa ambdós fenòmens com a miraculosos.

Divisió tradicional i interpretació

D'acord al Séfer ha-Hinnukh medieval, els primers quatre Manaments es refereixen a la relació entre Déu i els homes, mentre que els sis següents es refereixen a les relacions entre els homes. La literatura rabínica afirma que els Deu Manaments de fet contenen 14 o 15 manaments

1. "Jo soc el Senyor, el teu Déu que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis cap altre déu fora de mi..."
   Aquest manament és per tenir present que el Déu d'Israel existeix i influeix tot el que passa a la terra, i és l'objectiu de la redempció d'Egipte pel que seran els seus fidels (Raixí). Requereix el reconeixement del Déu Únic d'Abraham, Isaac i Jacob, i nega l'existència de déus falsos.
2. "No et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel..."
   Prohibeix la construcció d'ídols a imatge de les coses creades (bèsties, peixos, ocells, gent) i adorar-los (aniconisme). També prohibeix fer una imatge del Déu d'Israel per adorar-lo (vegeu l'incident del vedell d'or).
3. "No juris en fals pel nom del Senyor..."
   Prohibeix fer falsos juraments en el nom del Déu d'Israel, especialment aquells que són insubstancials, que no són sincers o que no es portaran a terme.
4. "Recorda't de consagrar-me el repòs del dissabte"
   El setè dia de la setmana és anomenat Sàbat i és sant, car és el dia en què Déu acabà l'activitat durant la Creació. L'aspecte de zachor (recorda't) es porta a terme manifestant la grandesa del dia (kiddush), celebrant tres àpats festius i dedicant-se a l'estudi de la Torà i activitats agradables. L'aspecte de shamor (observa, segons es diu al Deuteronomi) es realitza abstenint-se de qualsevol activitat productiva (els 39 melachot) durant el Sàbat.
5. "Honra el pare i la mare…"
   L'obligació d'honorar els pares és una obligació que hom deu a Déu i compleix aquesta obligació mitjançant les accions que es fan vers els pares.
6. "No matis"
   Matar un ésser humà és un pecat capital.
7. "No cometis adulteri."
   L'adulteri és definit com una relació sexual entre un home i una dona casada que no és la seva esposa.
8. "No robis."
   D'acord al Talmud, aquest manament es refereix al segrest i no a prendre una propietat material, car el robatori de la propietat és prohibit a tot arreu i no es considera com una ofensa capital. En aquest context s'hauria de prendre com a "no segrestaràs".
9. "No professaràs fals testimoni contra el teu veí"
   Hom no ha de presentar un fals testimoni en un jutjat o en qualsevol altre procediment.
10. "No cobejaràs l'esposa del teu veí"
    Es prohibeix desitjar i planejar com obtenir el que Déu ha donat a un altri. Maimònides distingeix entre codificar les lleis entre la instrucció donada en l'Èxode (No cobejaràs) i la donada en el Deuteronomi (No desitjaràs), en el sentit que hom no viola el manament de l'Èxode llevat que hi hagi una acció física associada al desig, fins i tot quan es compra legalment un objecte envejat.

Significació del Decàleg

Els Deu Manaments no reben cap gran significació en l'observació o cap estatus especial. De fet, quan l'èmfasi va decaure, la seva recitació en comunitat va abandonar-se. La tradició jueva, això no obstant, els reconeix com la base teològica per la resta de Manaments; realitzant-se nombrosos treballs (iniciant-se amb el Rabí Saadia Gaon) agrupant els manaments d'acord amb els seus lligams amb els Deu Manaments.

La tradició rabínica jueva creu que l'observació d'aquests manaments i dels altres mitzvot són requerits únicament pels jueus, i les lleis referides a la humanitat en general estan esbossats a les set Lleis de Noah (diverses de les quals se sobreposen als Deu Manaments). A l'època del Sanedrí, transgredir qualsevol dels sis dels Deu Manaments teòricament comportava la pena de mort, les excepcions eren el Primer Manament, honorar els pares, pronunciar el nom de Déu en va i cobejar, encara que això era rarament aplicat a causa d'un gran nombre de proves requerides imposades per la llei oral.

Ús als rituals jueus

La Mixnà recorda que la pràctica al Temple era recitar els Deu Manaments cada dia abans de llegir el Xemà (com s'afirma al papir Nash del 150 aC); però aquesta pràctica va abolir-se a les sinagogues per no donar arguments als heretges que afirmaven que era l'únic important de la Llei Jueva.

En el curs de lectura habitual de la Torà, els Deu Manaments es llegien en dues ocasions a l'any: la versió de l'Èxode a paraixat Yitró, entre gener i febrer; i la versió del Deuteronomi a paraixat Va-ethannan, entre agost-setembre. A més, la versió de l'Èxode constitueix la lectura principal de la Torà al festival de Xavuot. Era un costum generalitzat que la congregació estigués dreta mentre que es llegien.

A les Bíblies impreses els Deu Manaments porten dos jocs de senyals de cantilació. El taam elyon (accentuació superior) que marca cada Manament en un vers separat és usat per a la lectura pública de la Torà, mentre que el taam tahton (accentuació inferior), que divideix el text en versos encara més llargs, s'empra per a la lectura privada o el seu estudi. A les Bíblies jueves les referències als Deu Manaments són Èxode 20, 2-14 i Deuteronomi 5, 6-18.

Samaritans

El Pentateuc Samarità varia als passatges dels deu manaments, tant que en la versió del Deuteronomi Samarità el passatge és molt més proper que a l'Èxode, i hi ha un manament sobre la Santedat del Mont Gerizim.

Cristianisme

 

Referències de Jesús

A l'Evangeli segons Mateu, Jesús repeteix 5 dels 10 Manaments (el darrer és el "segon" gran manament) al capítol 19, versets 16-19:

A l'Evangeli segons Marc, Jesús els resumeix al capítol 12, versets 28-34:

Visió Catòlica i Luterana

Tant els luterans com els catòlics segueixen la divisió dels Manaments que va fer Sant Agustí, seguint la divisió que llavors era vigent entre els escribes de la sinagoga. Els tres primers manaments governaven la relació entre Déu i els homes, entre el quart i el vuitè es governa la relació entre els homes, i els dos darrers governen els pensaments propis (el text correspon a Deuteronomi 5, 6-21).

1. " Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis cap altre déu fora de mi. No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües de sota la terra. No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m'estimen. Però, per als qui m'estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions."
   Els catòlics distingeixen entre dulia (donar honor, respecte i veneració als sants i també indirectament a Déu mitjançant la contemplació d'objectes com pintures i estàtues) i latria (adoració directa només a Déu. Segons els catòlics, aquest manament crida l'home a creure en Déu, a esperar en ell i estimar-lo per damunt de tot. La superstició és una desviació del culte, manifestat en la idolatria i en les diverses formes d'endevinació i màgia; i per la seva negació de Déu, l'ateisme és contrari a aquest manament.
2. " No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom."
   Jesús reforça aquest manament al dir: "Heu sentit que es va dir als antics "No perjuraràs" (...) Doncs jo us dic que no jureu de cap manera". Segons el Catecisme Catòlic, aquest manament obliga a respectar el nom del Senyor; prohibeix l'ús inconvenient del nom de Déu. La blasfèmia consisteix a dir-lo d'una manera injuriosa. Jurar en fals posa a Déu com a testimoni d'una mentida, sent una falta greu car el Senyor sempre és fidel a les seves promeses.
3. "Observa el repòs del dissabte, consagra-me'l, com t'ha manat el Senyor, el teu Déu. Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball, ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni el teu bou, ni el teu ase, ni cap dels teus animals, ni l'immigrant que resideix a la teva ciutat. Així el teu esclau i la teva esclava podran reposar igual que tu. Recorda't que eres esclau al país d'Egipte i que el Senyor, el teu Déu, te'n va fer sortir amb mà forta i braç poderós: per això el Senyor, el teu Déu, et mana de respectar el repòs del dissabte."
   El Catecisme constata que el Diumenge (el Dia del Senyor), primer dia de la Setmana, reemplaça el Sàbat jueu (l'acabament de la primera creació) car recorda la Nova Creació, inaugurada amb la Resurrecció del Crist." L'Església Catòlica ensenya que el diumenge ha de ser observat a tota l'Església com a festa de precepte, en la qual els fidels tenen l'obligació de participar en la Missa, així com abstenir-se de treballs que impedeixin de retre culte a Déu, a més de fruir del repòs i el lleure suficient per a cultivar la vida familiar, cultural, social i religiosa.
4. " Honra el pare i la mare, com t'ha manat el Senyor, el teu Déu. Així tindràs llarga vida i seràs feliç en el país que et dona el Senyor, el teu Déu."
   Aquest manament posa èmfasi en la família com a part del disseny de Déu, així com una metàfora estesa que Déu usa per la seva relació amb la seva creació. Marca com els fills deuen respecte, agraïment, obediència justa i ajut als pares; i com els pares són els primers responsables de l'educació dels seus fills, amb el deure de proveir les necessitats físiques i espirituals dels fills. Aquests deures són estesos al marc de les autoritats en la societat civil, recordant com els poders polítics vinculats a la ciutadania són concedits segons les exigències del bé comú, respectant els drets fonamentals de la persona i les condicions de l'exercici de la seva llibertat; i el deure dels ciutadans de contribuir amb els poders civils al bé de la societat amb esperit de justícia, veritat, solidaritat i llibertat.
5. (Catòlics) "No matis" / (Luterans) " No assassinis"
   El primer que afirma l'Església Catòlica és que tota vida humana, des del moment fe la seva concepció fins a la mort, és sagrada. Per tant, és una greu ofensa cap a Déu interrompre-la. L'homicidi, directe i voluntari o indirecte, és quelcom greument contrari a la dignitat de la persona.; l'avortament també queda proscrit, car l'embrió ha d'ésser tractat com a persona des del moment de la seva concepció; i l'eutanàsia és considerada un assassinat. La guerra és també prohibida per aquest manament, a causa de la seva destrucció voluntària de la vida humana i dels mals i injustícies que comporta; acceptant-se només l'anomenada guerra justa o de legítima defensa sempre que totes les altres opcions hagin fracassat. La cursa d'armaments és malvista arran que corre el risc d'agreujar les causes de la guerra.
6. " No cometis adulteri."
   L'amor és la vocació fonamental i innata de tot ésser humà. L'adulteri és el trencament de l'aliança que és el vincle matrimonial. Aquest manament no es refereix específicament al fet de l'adulteri, sinó a la luxúria en general.
7. " No robis."
   Aquest manament prohibeix prendre o retenir injustament el bé del proïsme i de causar-li perjudici en els seus béns de qualsevol manera que sigui. Per contra, mana que practiquem la justícia i la caritat en la gestió dels béns de la Terra, car aquests estan destinats a tots els homes.
8. " No acusis ningú falsament."
   Aquest manament prohibeix que es tergiversi la veritat en les relacions amb els altres, derivant de la vocació del poble a ser testimoni de Déu.
9. "No desitgis la dona d'un altre."
   Aquest manament posa en guàrdia contra la cobejança o concupiscència carnal, passant per la pràctica de la temprança.
10. "No cobegis la casa d'un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany."
    Aquest manament desdobla i completa el novè, prohibint la cobejança dels bens de l'altri, arrel del robatori, la rapinya i el frau, i nascuda de la passió immoderada de les riqueses i el seu poder, condemnats pel setè manament.

Islam

A l'islam, Moisès (Mussa) és venerat com un dels majors profetes de Déu. Malgrat això, l'islam també ensenya que els texts de la Torà i dels Evangelis, amb el pas dels anys, han estat corromputs dels seus originals divins a causa de la poca cura i dels propis interessos. Malgrat aquesta corrupció, els missatges de la Torà i dels Evangelis encara coincideixen amb certs versets de l'Alcorà, com succeeix amb els Deu Manaments. Així doncs, encara que els Deu Manaments no són explícitament mencionats a l'Alcorà, sí que són substancialment semblants a les següents aleies:

1. «No hi ha déu llevat de Déu.»
2. «Senyor meu! Fes Tu segura aquesta ciutat, aquesta terra! Aparta'ns, a mi i als meus fills, d'adorar i de servir els ídols.»
3. «No posis, tu, al costat de Déu altres deïtats! Et trobaràs en un lloc apartat, abandonat.»
4. «Per no complir les vostres obligacions no poseu Déu com a pretext, com si hi estigués en contra. Temeu Al·là i feu el bé amb els altres! Al·là, Déu, tot ho sent, tot ho sap!» Aquesta aleia alcorànica no és enterament anàloga a l'Antic Testament («No juris en fals pel nom del Senyor»). L'aleia va ser explicada així pel profeta Mahoma: «Si algú pren una promesa solemne (que ha de fer o deixar de fer alguna cosa) i s'adona que una altra cosa seria més virtuosa, deixem-li fer allò més virtuós, i deixem-li trencar la seva promesa.»
5. «Oh bon creients, els qui hi heu cregut, els bons musulmans! Quan us cridin a les oracions de dia de la reunió, el divendres, aneu aviat a invocar el bon record de Déu, Al·là! Deixeu la compra i la venda, tot el comerç!» D'acord amb les ensenyances de l'islam, el sàbat queda abrogat per la revelació a Mahoma. A més, el sàbat només havia estat decretat als jueus. Déu, en canvi, ordena als musulmans que abandonin qualsevol tasca per assistir a la pregària comunitària el divendres. Els creients poden seguir amb les seves tasques durant la resta del dia.
6. «I que heu de ser molt bons i tendres amb el pare i la mare. Si un d'ells arriba a ser gran a casa teva, no li diguis: “Uf!” i no el tractis malament. Parla amb ells amb respecte, amb suavitat i amb tendresa.»
7. «És per això que Nós vam manar, en l'escriptura, a tots els jueus, fills d'Israel, que qui matés un innocent, que mai hagués fet cosa perversa en aquest món, fos com si hagués matat tota la humanitat».
8. «No us acosteu a una persona per a fer adulteri. És vergonyós i mal camí, comportament dolent!»
9. «que elles mai no robaran» i «Als qui han robat, homes i dones, els tallareu les dues mans, com a pagament del que ells han fet, proporcionat i exemplar segons la voluntat de Déu, Al·là. Déu és potent i sap com fer totes les coses molt justament! Qui es penedeix, després d'haver pecat i haver comès el que és dolent, i torna a Déu, també Al·là tornarà al seu favor. Car Al·là, Déu, perdona molt, és Indulgent!»
10. «No amagueu la veritat del testimoni que havíeu fet. El qui ho amaga, o vol canviar-lo, tindrà el cor carregat de culpa»
11. «I no desitgis, apassionat, els bons plaers que Nós vam fer per donar-los a alguns homes. Són coses bones i molt brillants, d'aquesta vida terrenal, que Nós vam fer per provar la vostra virtut. Les coses fetes pel teu Senyor per sustentar-vos són molt millors i permanents!»

El Sàbat

La majoria dels Cristians tenen el Diumenge com a dia de descans setmanal, commemorant la Resurrecció de Jesús el primer dia de la setmana del calendari jueu. La majoria de les tradicions cristianes ensenyen que hi ha una analogia entre l'obligació del descans dominical cristià i el Sàbat, però que no són literalment idèntics: per a un cristià el manament del Sàbat ha estat superat, car la tasca de la Creació de Déu ha estat superada per la "Nova Creació", però això no està sostingut així a les Escriptures. Per aquest motiu, alguns creuen que l'obligació de mantenir el Sàbat no és la mateixa pels Cristians que al Judaisme, i posen com a exemples el Nou Testament i d'altres llibres dels primers segles. Alguns cristians conservadors, la major part de la tradició reformada, són Sabbatarians, creient que el primer dia de la setmana (o Dia del Senyor) serà el Dissabte de la Nova Aliança.

Tot i que d'altres creuen que el Sàbat queda com a dia de descans en dissabte, reservant el diumenge com a dia de culte. En referència a Fets 20, 17, creuen que els deixebles es reunien el primer dia de la setmana (el diumenge) per trencar el pa i per escoltar la prèdica de l'apòstol Pau. Molts cristians fan servir aquest text com a defensa per la santedat del Diumenge. Aquells que creuen que el Sàbat hauria de ser el dissabte senyalen el fet que pels jueus el dia comença al capvespre; i el primer dia de la setmana comença al vespre del dissabte; moment en què els deixebles es reunirien per partir el pa després del Sàbat, la reunió continuaria durant la nit i llavors Pau marxaria el diumenge al matí per continuar amb els seus viatges.

Els Adventistes del Setè Dia, els Baptistes del Setè Dia, la Veritable Església de Jesús, l'Església Unida de Déu, l'Església Viva de Déu i d'altres esglésies es mostren en desacord amb aquests punts de vista. Afirmen que el costum de reunir-se pel culte el diumenge té orígens pagans, especialment en els cultes del Sol Invictus i del Mitraisme (en els quals el culte al Déu del Sol tenia lloc en diumenge) i constitueix un rebuig explícit al manament de mantenir sant el setè dia. En canvi, mantenen el Dissabte (des del vespre del divendres al vespre del dissabte) com el Sàbat en memòria de la Creació de Déu i afirmant que cap dels Deu Manaments pot ser destruït. Els defensors del Sàbat del Setè Dia senyalen en fet que el dissabte va ser mantingut per la majoria dels grups cristians fins als segles ii i iii, i alguns encara fins als segles IV i V; però a causa de l'oposició al Judaisme posterior a les Guerres judeo-romanes que el costum original va ser gradualment substituït pel diumenge com a dia de culte. La història d'aquests canvis també cal veure-la com una conspiració entre els pagans de l'Imperi Romà i el clergat de l'Església Catòlica, en el qual es coneix com la Gran Apostàsia.

Els jueus van ser odiats a l'Imperi Romà després de les guerres judeo-romanes, i això comportà la criminalització del Sàbat jueu. L'odi, o com a mínim el repudi dels jueus al Sínode de Laodicea (segle iv dC), on el cànon 37-38 afirma: "No és legal rebre parts enviades de les festivitats dels jueus o dels heretges, no s'ha de celebrar amb ells" i "No és legal rebre pa sense llevat dels jueus, no hem de participar de la seva impietat". En mantenir aquest rebuig vers els jueus, aquest Sínode també criminalitzà el Sàbat jueu com pot veure's al Cànon 29: "Els cristians no han de judaïtzar el descans del Sàbat, han de treballar aquell dia, honorant en canvi el Dia del Senyor; i si poden, descansar com a cristians. Però si es descobreix que són judaïtzants, llavors seran anatemats (excomunicats del Crist)".

Matar o assassinar

S'han fet múltiples traduccions de les paraules del cinquè/sisè manament; les paraules hebrees לא תרצח s'han traduït bé com "no mataràs" o bé com "no assassinaràs". Els exemples de morts que apareixen a l'Antic Testament com a sancionats per Déu són citats en defensa de l'opinió que "assassinar" és una traducció més acurada. A més, l'hebreu té altres paraules per "matar", incloent-hi הרג (harag) i המית (heimit), mentre que רצח (ratzach), que es troba als Deu Manaments לא תרצח (lo tirtzach) seria més específica. Joel M. Hoffman conclou que "matar" és massa ampli, però "assassinar" és massa concret per traduir "tirtsah".

La traducció llatina de la Bíblia (la Vulgata) ho tradueix com "Non occides", no mataràs. A la traducció de Martí Luter de 1534 també apareix "töten" (matar). Les traduccions protestants més antigues de la Bíblia, basades en la Vulgata habitualment citen "No mataràs", encara que les versions jueves i les protestants actuals tendeixen a emprar "no assassinaràs".

No robaràs

Veus significatives de teòlegs acadèmics com Albrecht Alt suggereixen que aquest manament originàriament es dirigia contra robar gent, contra les abduccions i l'esclavatge, d'acord amb la interpretació talmúdica de "no segrestis" (Sanedrí 86a)

Idolatria

L'Església Catòlica sosté que hom pot fer quelcom "a semblança", sempre que l'objecte no sigui venerat. Per tant, l'Església Catòlica fa servir imatges, estàtues, etcètera; car entenen que aquestes imatges no són adorades, sinó que l'honor tributat a una imatge es refereix al seu model original, venerant per tant la persona que representa, i basant-se en el misteri de l'Encarnació. És, per tant, una veneració respectuosa cap a hom que porta cap a Déu.

L'Església Ortodoxa ensenya tradicionalment que mentre que les imatges de Déu Pare estan prohibides, les descripcions de Jesús com a l'encarnació de Déu com a home visible són permeses. Per emfatitzar la importància teològica de l'Encarnació, l'Església Ortodoxa aprova l'ús d'icones als temples i a les devocions privades, però generalment prefereix una imatge bidimensional i no natural com a recordatori del seu aspecte teològic. En el seu ús natural (habitualment sota l'influx de la influència catòlica) han aparegut imatges més naturals i imatges del Pare; però les estàtues o les imatges tridimensionals continuen prohibides.

Per a Jueus i Musulmans, la veneració viola aquest manament. Tant jueus com musulmans llegeixen aquest manament com una prohibició a l'ús d'ídols i imatges de qualsevol mena.

Algunes Esglésies Protestants han retratat Jesús en la seva forma humana, tot i que rebutgen fer qualsevol imatge de Déu o de Jesús al Cel.

Els ortodoxos han criticat l'ús que fan els catòlics sobre les estàtues decoratives. Els catòlics, pel seu costat, critiquen la veneració ortodoxa vers les icones; i alguns grups protestants han criticat l'ús dels vitralls. Els Testimonis de Jehovà critiquen l'ús de totes les anteriors, així com l'ús de la Creu. Els Amish prohibeixen qualsevol mena d'imatge, incloent-hi les fotografies.