Rec Comtal

Servia per a regar i també com a força per a fer funcionar els diversos molins construïts al llarg del seu traçat.

Rec Comtal

El Rec Comtal, al barri de Vallbona
Tipus	Séquia
Localització
Entitat territorial administrativa	Vallbona (Barcelonès), Sant Andreu de Palomar (Barcelonès), Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) i Montcada i Reixac (Vallès Occidental)
41° 23′ N, 2° 11′ E / 41.39°N,2.18°E / 41.39; 2.18
Dades i xifres
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	42463
Id. Barcelona	2912

Se'n conserven unes restes al seu pas pel barri de Sant Andreu, catalogades com a Bé Cultural d'Interès Local, en un terreny sense edificar entre els carrers de Fernando Pessoa (antic Coronel Monasterio) i de l'andana de l'Estació, a tocar amb el carrer de Palomar. Actualment es troben totalment cobertes per la vegetació, i l'únic element visible és un pont d'arc rebaixat sobre el canal del Rec fet de pedra irregular unida amb morter i maó a la part superior i a l'arc, del que només se'n conserva un dels costats.

 

Com a antecedent d'aquest canal existia un aqüeducte romà que anava des de Montcada a Bàrcino, que a partir de l'alta edat mitjana va caure en desús. Hi ha diverses hipòtesis sobre la data de la seva construcció; la més estesa diu que fou obra del comte Miró (954-966), germà petit del comte de Barcelona Borrell II, a principis de la segona meitat del segle x.

Seria al llarg del segle xi, especialment a partir de la segona meitat, quan el seu ús es generalitzà, i els molins que se n'abastien començaren a proliferar des del coll de Finestrelles cap al Clot i dins del recinte emmurallat, a l'entorn del monestir de Sant Pere de les Puelles, als barris de Portal Nou i Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. A partir del 1703, el Rec fou utilitzat com a subministrament d'aigua a la ciutat i es va fer servir fins al segle xix.

No es coneix com seria el primitiu Rec, donat que al llarg del mil·lenni de la seva existència ha patit diverses remodelacions. El que es pot dir és que era un gran canal a cel obert, d'una amplada que variava segons el traçat. Els murs eren de carreus de pedra de Montjuïc, units amb morter de calç, amb el fons de terra natural, sense cap recobriment especial. Al llarg del recorregut hi havia ponts, la majoria de pedra, però n'hi podria haver de fusta, que facilitaven el creuament. Per l'arqueologia s'ha pogut documentar que era netejat amb certa regularitat, cosa que fa que no es conservin materials del primer moment de la construcció.

 

Cal assenyalar que on es van produir més canvis en relació a la forma i traçat del Rec va ser dins de la ciutat, on va funcionar com un carrer-canal, passant a ser una estructura coberta en part, i sovint amb grans ponts com el que es pot veure dins del Born. Menció a banda és la gran remodelació que va patir el Rec arran de la construcció de la Ciutadella, que va comportar un canvi important tant del Rec com de la seva desembocadura a mar.

Un dels trets que defineix el Rec és que es tracta d'un gran canal a cel obert, amb un gran cabal d'aigua, la qual cosa es va fer per poder fer funcionar els molins que es van bastir al seu redós. La construcció de molins va anar en augment, fins que al segle xiii es coneixen un total de vint-i-un molins fariners al llarg del Rec. Aquest, no només feia anar molins, a la zona de Sant Andreu, al segle xii, també s'hi va construir una farga, la qual era propietat de la Canònica i la seva funció era reparar les eines del camp de tots els pagesos de més de la meitat del pla de Barcelona. Aquesta farga es devia trobar, aproximadament, a la zona on es creuen el Rec amb l'anomenada Riera d'Horta, i funcionava amb l'energia hidràulica del Rec.

 

Els molins que funcionaven amb l'aigua del Rec no només eren fariners, ja que també n'hi havia de drapers, els quals varen anar en augment al llarg de la vida de la séquia. Tanmateix, també servia com a sistema de regadiu, ja que feia funcionar tot un sistema de séquies al llarg del seu recorregut. El terreny proper a la ciutat comtal, en un moment donat és conegut com a l'hort i vinyet, nom que prové dels conreus que hi havia a l'entorn de la ciutat. Per tal de tenir una bona horta cal un reg constant.

 

Tenia un recorregut de més de 12 km: naixia als Pous de Montcada, reemplaçant l'antic aqüeducte romà, i desembocava al port pel Pla de Palau. En el seu recorregut regava nombrosos horts de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, les hortes del Portal Nou, Sant Pere i els horts d'en Favà. En el punt on es troben aquestes restes hi havia el molí de Sant Andreu (o de la Torre de Bell-lloc), construït al segle xiii, que va ser l'últim dels molins a desaparèixer a Sant Andreu. Ara bé, en aquesta zona el seu recorregut divergeix clarament del de l'aqüeducte romà, car el Rec se situa perpendicularment a la vessant al seu pas pel molí mentre que l'aqüeducte, documentat arqueològicament, continua amb un traçat marcadament recte paral·lel a la vessant. El 2004 es va dur a terme una excavació arqueològica on va sortir a la llum les restes d'un tram d'aqüeducte romà i estructures d'un molí medieval, però res d'això és visible actualment per la construcció d'una escola-taller al solar on se situaven.

Així mateix, molt a prop de l'actual encreuament dels carrers de Roger de Flor i d'Ausiàs Marc, el Rec Comtal gira bruscament cap al sud-est, perpendicular a la vessant, en direcció al Molí del Clot situat uns 150 metres pendent avall. En un altre punt, gira bruscament vers el sud, perpendicular a la vessant, en direcció al molí Dormidor o de la pólvora, mentre que l'aqüeducte romà manté un descens més gradual, adaptant-se a l'evidència documental al passar entre el camí de Sant Adrià i el d'Horta, i continua resseguint el pendent fins a encaixar amb el pilar de Magdalenes 25. Aquests canvis de trajectòria probablement resultaven d'utilitat per al seu aprofitament per les diverses instal·lacions molineres, ja que permetrien que l'aigua baixés amb una major energia i, per tant, fos més ben aprofitada pel molí.

La seva funció principal no era conduir aigua de boca a la ciutat, car a època medieval la majoria se n'aconseguia mitjançant pous, i a Barcelona hi ha una gran quantitat d'aigua freàtica de bona qualitat, que ha estat utilitzada al llarg de la història. El seu propòsit fonamental era fer moure els molins ubicats al llarg del recorregut, regar les terres, abastir nous espais productius amb molta necessitat d'aigua, com les carnisseries, o les adoberies, etc. i, potser en darrer terme i segurament en poca quantitat l'aigua de boca.