Pit-Roig: Ocell

Té el plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d'un color roig carbassa. Mesura 14 cm, pesa entre 16 i 22 grams i pot arribar a viure 13 anys.

Pit-roig

Erithacus rubecula
Pit-roig mascle
Enregistrament
Dades
Pes	2,4 g (pes al naixement)
Envergadura	21 cm
Nombre de cries	4,9
Període d'incubació de l'ou	15 dies
Estat de conservació
Risc mínim
UICN	22709675
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Aves
Ordre	Passeriformes
Família	Muscicapidae
Gènere	Erithacus
Espècie	Erithacus rubecula Linnaeus, 1758
Distribució
Estiu      Resident      Hivern

És l'únic membre actualment existent del gènere Erithacus, a la família dels muscicàpids (muscicapidae).

 

El pit-roig europeu adult és de 12,5 a 14,0 cm de llarg i pesa entre 16 i 22 g, amb una envergadura de 20-22 cm. El mascle i la femella tenen un plomatge similar; un pit i una cara taronja (de color més fort que la subespècie britànica E. r. melophilus), revestida per un gris blavós als costats del coll i el pit. Les parts superiors són marronoses o de color oliva en les aus britàniques, i la panxa blanquinosa, mentre que les potes i els peus són marrons. El bec i els ulls són negres. Els joves són de color marró i blanc tacat, amb taques de taronja que van apareixent gradualment.

 

El pit-roig es troba a Euràsia a l'est de Sibèria Occidental, al sud d'Algèria i a les illes atlàntiques tant a l'oest com al Grup Central de les Açores i Madeira. És un migrant a Islàndia. Al sud-est, arriba a l'Iran, a la serralada del Caucas. Els pit-roigs irlandesos i britànics són residents en gran part, però una petita minoria, generalment femenina, migra al sud d'Europa durant l'hivern, alguns fins a Espanya. Els pit-roigs escandinaus i russos migren a Gran Bretanya i Europa occidental per fugir dels hiverns més durs. Aquests migrants es poden reconèixer pel to més gris de les parts superiors del cos i pel pit taronja més apagat. El pit-roig europeu prefereix els boscos d’avet del nord d’Europa, en contrast amb la seva preferència pels parcs i jardins de Gran Bretanya.

Al sud de la península Ibèrica es produeix la segregació entre els residents i els migrants, que tornen als mateixos boscos on es van criar.

Els intents d'introduir el pit-roig europeu a Austràlia i Nova Zelanda a la darreria del segle xix van fracassar. Diverses societats locals d’aclimatació van alliberar aus a Melbourne, Auckland, Christchurch, Wellington i Dunedin, sense que se n’establís cap. Va haver-hi un resultat similar a Amèrica del Nord, ja que les aus no es van poder establir després de ser alliberades a Long Island, Nova York el 1852, Oregon el 1889–1892 i la península de Saanich a la Colúmbia Britànica el 1908–1910.

És molt conegut perquè és del pocs ocells que és relativament sociable amb les persones (hemerofília) i els acompanya mentre feinegen al camp, al jardí o al bosc per aprofitar-se de les nostres activitats per trobar menjar. Una altra curiositat és que és dels ocells que més triga a descansar quan es fa fosc. Sembla que hi veu amb molt poca llum. Té un bec petit, precís, capaç per agafar les larves que menja.

És sobretot a l'hivern que es deixa veure pels pobles i ciutats, tot i que a certs llocs es passa la vida al costat de l'home. A la resta d'estacions habita sobretot en boscos amb sotabosc molt dens, si bé també nidifica en alguns parcs (a Barcelona, nidifica a Montjuïc, a les Heures i a la Ciutadella).

Al nord de la península Ibèrica n'hi ha poblacions sedentàries, a les quals a l'hivern s'hi afegeixen poblacions emigrants procedents del centre i nord d'Europa.

 

El seu cant melodiós i allargat li serveix per defensar els seus territoris des de la tardor a la primavera. A l'estiu no canta. A l'hivern, la parella defensa cada un la seva part del territori. El seu cant sol començar amb notes fines i llargues que progressivament s'acceleren. Tant ritme com volum varien, sense repetir estrofes.

Busca el seu menjar en els camps i als sotaboscos. El seu règim alimentari està integrat sobretot per invertebrats que viuen per terra com insectes, en particular els coleòpters, caragols, aranyes… De la tardor a la primavera consumeix baies i petits fruits.

Aquest ocell és també adepte a les menjadores, li agraden tots els derivats de la farina, petites llavors, la mantega, fins i tot petits trossets de carn o patates. Millor arran de terra que és on normalment hi troben el menjar silvestre.

El seu període de nidificació va d'abril a agost. Fa una o dues postes l'any amb cinc o sis ous per posta (d'un color blanc amb taques brunes), que incuba la femella durant 13 o 14 dies. La còpula es produeix a partir del desembre. Generalment la femella va a trobar el mascle en el seu territori. Fan el niu a soques seques, bancs de terra o forats de murs, tant a jardins com al bosc. Construeixen un niu hemisfèric a base de molsa, herbes i fulles seques, fent un coixí amb plomes i pèls.