Negre De Banyoles
El Negre de Banyoles és el nom amb què es coneix un home san de Botswana que fou cap de tribu.
El seu cos fou dissecat el 1830 i adquirit el 1916 pel Museu Municipal Darder d'Història Natural de Banyoles, on restà exposat a la Sala de l'Home fins que l'any 2000 es van repatriar les restes i va rebre sepultura a Gaborone (Botswana). És considerat com una imatge clara dels efectes del colonialisme.
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Botswana |
| Mort | 1830 |
| Sepultura | Gaborone (5 d'octubre de 2010) |
Història
Va ser sostret pels taxidermistes francesos Verraux, els quals el van dissecar el 1830 per a enviar-lo a Europa. El 1916 va ser adquirit pel museu Darder de Banyoles.
El cos era exposat a la Sala de l'home del museu municipal, naturalitzat, guarnit amb plomes, llança i escut, al costat d'una mòmia peruana i d'una altra mexicana, així com d'una col·lecció de cranis, d'uns fetus conservats en pots i d'un conjunt de pells curtides. Popularment era conegut com El negre de Banyoles.
El cos va romandre exposat al museu sense cap controvèrsia fins al 29 d'octubre de 1991, quan Alphonse Arcelín, un metge d'origen haitià resident a Cambrils, on va ser regidor pel PSC, va iniciar una campanya de denúncia contra la situació del boiximà. Va escriure una carta a l'alcalde de Banyoles, sol·licitant la retirada de les restes exposades al públic. L'incident va atreure l'atenció dels mitjans de comunicació els quals van donar a conèixer àmpliament la notícia.
El primer pas per a la devolució del "negre" a Botswana es va realitzar el mateix 1991, quan el llavors secretari de la Unesco, el català Federico Mayor Zaragoza, es va reunir amb l'alcalde de Banyoles, Joan Solana. Més tard, quan Kofi Annan va arribar a Secretari General de l'Organització de les Nacions Unides, es va interessar per l'assumpte i també va parlar amb l'alcalde.
Durant aquest temps, el negre es va tornar tan famós que era bastant comú escoltar en anuncis diplomàtics realitzant referències al san exposat. Alguns governs africans mostraven públicament el seu suport a Arcelín, qui havia enviat diverses cartes a la premsa i diversos caps de govern. L'assumpte va preocupar a diverses associacions de museus internacionals, ja que els feia témer que les restes humanes mantingudes pels museus per a la investigació, haguessin de ser retornats a les seves localitzacions originals.
El 1997 l'assumpte va ser discutit en diverses sessions tant en les Nacions Unides com en l'Organització per a la Unitat Africana. Després, al març del mateix any el san va ser retirat del Museu Darder. La retirada va molestar a alguns habitants de Banyoles, ja que era considerat com «un membre de la família».
Retorn a l'Àfrica
El govern de Botswana va oferir ajuda a l'organització per a la Unitat Africana en favor del soterrament apropiat del san, una vegada que les restes fossin retornades a l'Àfrica. Davant les pressions de retirada, els veïns de Banyoles mitjançant l'associació Amics dels Museus van presentar 7.300 signatures a l'ajuntament en contra de la possibilitat de destrucció o repatriació del cadàver, argumentant que encara que no hagués de ser exhibit, hauria de romandre a disposició dels investigadors.
Va seguir exposat fins a l'any 2000, i després de mesos de polèmiques i després de llevar-li la vestimenta, la llança, la pell i la careta que va vestir a Banyoles, el cos va ser enviat al Museu Nacional d'Antropologia d'Espanya, a Madrid, on els seus ulls, pèl, òrgans, i fins i tot els genitals van ser extrets. El crani i la resta d'ossos van ser enviats en un taüt a Botswana el 2007. Finalment el 4 d'octubre va ser enterrat al parc nacional de Tsholofelo a Gaborone, la capital de Botswana. Va ser enterrat amb honors reservats fins ara per a herois nacionals. A l'acte van assistir-hi representants d'Espanya a Botswana i de l'Organització per a la Unitat Africana, així com la plana major de l'exèrcit i de la societat civil d'aquest país de l'Àfrica Austral.
Pere Bosch, alcalde de Banyoles, va reconèixer que «va ser poc oportú exhibir una peça humana de raça negra en una ciutat occidental i desenvolupada».
Llegat
Actualment, el Museu Darder eludeix la controvèrsia del "negre de Banyoles". A l'interior del museu, l'única referència que en queda, és un vídeo mut amb imatges en blanc i negre il·lustrades en una petita pantalla de plasma, que permeten als visitants veure l'home muntat tal com era exposat fins que va ser retirat.
Existeixen diversos llibres que tracten de la controvèrsia generada al voltant del negre. Un dels més destacats, El negre i jo de Frank Westerman, el qual mostra el que el naturalista Georges Cuvier coneixia sobre l'home.
Vegeu també
Referències
Bibliografia
- Davies, Caitlin: The return of El Negro. Johannesburg: Penguin Books 2003.
- Fock, Stefanie: «“Un individu de raça negroide”. El Negro und die Wunderkammern des Rassismus»; en: Entfremdete Körper. Rassismus als Leichenschändung, ed. Wulf D. Hund. Bielefeld: transcript 2009, pp. 165-204.
- Westermann, Frank: El negro i jo. Barcelona: Viena, 2006.
- Solana i Figueras, Joan. El negre de Banyoles. La història d'una polèmica internacional. Barcelona: Editorial Planeta, 2001. ISBN 84-97088-076-9 [Consulta: 25 març 2020].
This article uses material from the Wikipedia Català article Negre de Banyoles, which is released under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 license ("CC BY-SA 3.0"); additional terms may apply (view authors). El contingut està disponible sota la llicència CC BY-SA 4.0 si no s'indica el contrari. Images, videos and audio are available under their respective licenses.
®Wikipedia is a registered trademark of the Wiki Foundation, Inc. Wiki Català (DUHOCTRUNGQUOC.VN) is an independent company and has no affiliation with Wiki Foundation.