Coreà: Llengua humana

És la llengua oficial de Corea del Nord i Corea del Sud. També es parla a la prefectura autònoma coreana de Yanbian de la República Popular de la Xina. Hi ha, en tot el món, 78 milions de parlants del coreà, incloent-hi grans grups als països de l'antiga Unió Soviètica, Austràlia, els Estats Units, el Canadà, el Brasil, el Japó i recentment les Filipines. També n'hi ha minories de grandària considerable a l'Argentina i a Mèxic.

Coreà

조선어, 한국어, 고려말  (Chosŏnŏ, hangugeo, goryeomal)
Altres noms	Chosŏnmal, hangungmal, gugeo, urimal
Tipus	llengua natural i llengua viva
Ús
Parlants	78 milions
Parlants nadius	77.300.000  (2019 )
Rànquing	12 (amb el vietnamita, el telugu, el marathi i el tàmil molt a prop)
Oficial a	Corea del Nord i Corea del Sud. Xina a nivell regional (prefectura autònoma de Yanbian)
Autòcton de	Àsia oriental
Estat	Corea del Nord, Corea del Sud, nord de la Xina, Japó, Estats Units, Canadà
Classificació lingüística
llengua humana llengües asiàtiques llengües coreàniques
Característiques
Sistema d'escriptura	hangul i hanja
Institució de normalització	국[Gung]립[nip]국[gu]어[eo]원[won] (Institut Nacional de Llengua Coreana, Corea del Sud), 사[Sa]회[hoe] 과[Kwa]학[hag]원[wŏn]어[Ŏ]학[hak] 연[Yŏn]구[gu]소[so] (Corea del Nord)
Estudiat per	estudis coreans
Nivell de vulnerabilitat	1 segur
Codis
ISO 639-1	ko
ISO 639-2	kor
ISO 639-3	kor
SIL	kor
Glottolog	kore1280
Linguasphere	45-AAA-a
Ethnologue	kor
ASCL	7301
IETF	ko

La classificació lingüística del coreà és incerta. Sovint, alguns filòlegs l'han relacionada amb les llengües altaiques, i altres la consideren una llengua aïllada. Va tenir molts préstecs per part del japonès durant l'ocupació japonesa (1910-1945), però també hi existeixen molts vocables xinesos per la influència cultural. El coreà és una llengua aglutinant en la seva morfologia, i té una sintaxi subjecte-objecte-verb (Llengua SOV).

El coreà modern descendeix de coreà mitjà, el qual descendeix de coreà antic, que alhora prové de la llengua parlada a Corea durant l'època prehistòrica (proto-coreà), la naturalesa del qual és debatuda, en gran part perquè els orígens genètics són polèmics. Whitman va considerar el 2012 que els proto-coreans, encara presents a Corea del Nord, es van expandir dins la part sud de la península de corea al voltant del 300 dC i van coexistir amb els descendents dels agricultors japònics Mumun, o assimilats. Amdós es van influenciar mútuament i més tard van formar un efecte disseminador de les varietats internes de les dues famílies lingüístiques.

Des de la Guerra de Corea, i després de 70 anys de separació, les diferències entre les llengües del nord i del sud de Corea van desenvolupar en cada cas un Coreà estàndard diferent, incloent-hi variacions en la pronúncia i el vocabulari escollit, unes diferències que es poden trobar en els dialectes coreans, que són mútuament inintel·ligibles entre ells.

Sistemes d'escriptura

 

Els caràcters xinesos van arribar a Corea juntament amb el budisme durant el període dels Tres Regnes. Van ser adaptats per al coreà, van ser coneguts com a hanja, i van romandre com a símbol principal per a escriure el coreà durant més d'un mil·lenni juntament amb diversos símbols fonètics que s'anaren inventant com ara els idu i els guyeol. Principalment les elits privilegiades van ser educades per llegir i escriure en hanja, tanmateix la majoria de la població era analfabeta.

En el segle xv, el rei Sejong cregué que els hanja no eren adequats per a escriure el coreà, i aquesta va ser la causa de la restricció del seu ús. Amb l'ajuda de l'Acadèmia de Notables (Jiphyeonjeon) va desenvolupar un sistema d'escriptura alfabètic conegut actualment com a hangul, el qual fou dissenyat per a facilitar la lectura dels hanja o reemplaçar-los totalment. Els hangul van ser introduïts en el document conegut com a Hunminjeongeum (literalment, instruccions per a la gent) i van assolir una gran popularitat a Corea, però a causa de la supressió dels hangul per part de l'aristocràcia durant la dinastia Joseon, els hangul van expandir-se poc abans de la caiguda de l'Imperi coreà i durant l'ocupació japonesa. Després de la Segona Guerra Mundial i la retirada dels japonesos, els hangul van esdevenir la llengua escrita de facto per a molts partits polítics i va esdevenir oficial tant a Corea del Nord com a Corea del Sud.

Actualment, els hanja no són utilitzats a la vida diària, però a Corea del Sud hi tenen cada cop més presència en feines artístiques o en estudis lingüístics.

Des de la Guerra de Corea, i després de 70 anys de separació, les diferències entre el nord i el sud han desenvolupat diferències dialectals dintre del coreà tot i que encara és homogeni i intel·ligible.

Aspectes històrics, socials i culturals

La denominació de l'idioma difereix segons ens referim a l'utilitzat a Corea del Nord o a Corea del Sud. A Corea del Sud se'l sol anomenar Hangugeo (en hangul, 한국어; en hanja, 韓國語) o Hangugmal (en hangul, 한국말). En contextos oficials o cultes es refereixen molt a la llengua coma gugeo (en hangul, 국어; en hanja, 國語) que significa «llengua del país». Col·loquialmet se sent també urimal (en hangul, 우리말) que literalment significa «el nostre idioma». A Corea del Nord es prefereix la denominació Chosŏnmal (en hangul, 조선말; romanització revisada del coreà, Joseonmal) encara que també se sent urimal (en hangul, 우리말). L'estàndard de Corea del Nord està basat en la parla de la capital Pionyang, mentre que al sud l'estàndard està basat en la parla de Seül. Les diferències entre els dialectes del nord i del sud són més o menys equivalents a les que es troben entre l'espanyol d'Espanya i el d'Hispanoamèrica, la diferència més gran és la postura davant neologismes; a Corea del Nord tendeixen a adaptar els conceptes amb paraules coreanes i a Corea del Sud prefereixen adoptar les paraules de l'anglès.

La majoria de lingüistes històrics i moderns classifiquen el coreà com una llengua aïllada. Hi ha encara un nombre reduït de lingüistes que creuen que el coreà podria estar relacionat amb la família altaica (actualment desacreditada), però els lingüistes coincideixen avui que no es poden utilitzar similituds tipològiques per provar la relació genètica entre aquestes llengües. Aquests factors de divergència tipològica es poden utilitzar per argumentar que una relació genètica amb l'altaic és improbable.

La hipòtesi que el coreà podria estar relacionat amb el japonès ha tingut alguns partidaris a causa d'un encavalcament en el vocabulari i característiques gramaticals similars. Sergei Anatolyevich Starostin (1991) va trobar al voltant del 25% dels cognats potencials en una llista japonès-coreà de 100 paraules. Alguns lingüistes, per exemple Alexander Vovin, han argumentat que les similituds indicades entre japonesos i coreans no es deuen a cap mena de relació genètica, sinó a un efecte de sprachbund i elevats manlleus, especialment de l'antic coreà a l'antic japonès occidental. Un bon exemple podria ser el terme mig-coreà sàm i el japonès asá, que signifiquen "cànem". Aquesta paraula sembla un cognat, però, tot i que està ben representada a les llengües japoneses occidentals antigues i a les llengües del nord de Ryukyuan, a l'antic japonès oriental només es produeixen en compostos, i només estan presents en tres dialectes del grup d'idiomes del sud de Ryukyuan. A més, el doblet wo que significa també "cànem" està testificat a les llengües japoneses occidentals antigues i a les del sud de Ryukyuan. Per tant, és plausible assumir que és un terme prestat.

Entre llengües antigues, s'han proposat diversos parents més propers al coreà, tot constituint una possible petita família de llengües coreàniques. Alguns classifiquen la llengua de l'illa de Jeju com un llenguatge coreànic modern diferent.

Una altra de les teories menys conegudes que es discuteixen és la teoria de llengües dravidico-coreanes que suggereix una relació meridional. Les llengües coreanes i dravídiques tenen algunes característiques comunes: comparteixen vocabulari similar, ambdós idiomes són aglutinants, segueixen l'ordre SOV, els adjectius i els substantius segueixen la mateixa sintaxi, les partícules són postposicionals i els modificadors sempre precedeixen les paraules modificades. El lingüista comparatiu Kang Gil-un proposa 1300 cognats tàmilo-dravídics en coreà, que anirien superant significativament el nombre de cognats dravídics que afirma que es troben en tungús, túrquic o ainu. Va insistir que la llengua coreana es basa en el llenguatge proto-nivkh i es va veure influenciada pel vocabulari dravídic, ainu, tungús i tal vegada turc. No obstant això, aquesta teoria és vista com a controvertida pels lingüistes convencionals contemporanis.

Característiques

L'inventari fonètic del coreà consta de deu vocals i un repertori mitjà de consonants, entre les quals destaca la presència de sons dorsals i glotals. Els noms es declinen en vuit casos: nominatiu, acusatiu, genitiu, vocatiu, datiu, locatiu, comitatiu i instrumental però no es flexionen en gènere gramatical. Els verbs es classifiquen segons el seu significat en còpules, existencials, verbs estatius i verbs d'acció. Es conjuguen afegint diversos morfemes al lexema, que poden sumar fins a set: el primer indica el tipus de valència, és a dir, el nombre d'arguments que han d'acompanyar el verb perquè aquest tingui sentit complet; el segon indica el tractament de formalitat del tema ; el tercer es refereix al temps verbal; el quart indica la relació de formalitat entre els interlocutors (que també es marca a altres mots); el cinquè reflecteix el mode verbal; el sisè la modalitat oracional i el darrer és opcional en alguns registres. No tots els verbs requereixen els set morfemes. Els verbs es col·loquen al final de l'oració.

Classificació filogenètica

L'origen del coreà encara no és clar (veure idioma japonès). Alguns lingüistes l'agrupen juntament amb les llengües altaiques i el goguryà en un únic grup coreà-japonès o fuyu. No obstant això, com cap de les filiacions s'ha pogut comprovar, una quantitat considerable d'investigadors ho consideren una llengua aïllada. La idea que el coreà pertanyi a les llengües altaiques ha estat generalment desacreditada.

Fonologia

Consonants